Al llarg d'aquests darrers dies estem veient com un sector de l'independentisme defensa aquest posicionament amb l'únic objectiu d'omplir-se les butxaques sense cap mena d'escrúpol.

De debò que és una pena i més quan són molts els ciutadans que s'ho creuen, que defensen unes idees i que militen en un espai secessionista que avui presenta un panorama més esberlat que mai. El divorci entre el Partit Demòcrata i JxCat suposa deixar via lliure a ERC, que encapçala totes les enquestes i que difícilment caurà en els mateixos errors que en la darrera campanya al Parlament de Catalunya, que sortia com a clar guanyador i que s'hagué de conformar amb la tercera plaça per sota de Ciutadans i els hooligans d'en Puigdemont.

Hom té la impressió que el noi d'Amer està perdent els papers. Desconeix el tremp del país i s'ha de conformar amb allò que li diuen quatre llepacrestes que viuen dels sous públics a qui ofereix la Generalitat o alguna Diputació com les de Girona o Barcelona.

Patètica és la conversa de Pilar Rahola, tot demanant més presència personal a TV3. Dit en altres paraules: vol més calés. I només ho sap justificar amb mots propis de països totalitaris. Ella defensa els posicionaments de JxCat i de la colla d'en Puigdemont. Reconeix que es troba molt sola en els platós, atès que ha de lluitar contra ERC i un Vicent Sanchis que no li fa cas. Després de conèixer públicament una conversa d'aquestes característiques hom no pot entendre com el Grup Godó la manté en nòmina. El defensor del lector de La Vanguardia hauria de donar alguna explicació als seus lectors.

Podia caure de la bastida, però avui ja no cal saber què opina. És una periodista a sou que segueix les directrius de Mas, primer, i ara d'en Puigdemont i els seus.

Això d'en Mas és per fer-s'ho mirar. Ha triat al llarg de la seva trajectòria una sèrie de persones que allò únic que els interessa són els diners i poca cosa més. Només per posar uns exemples podríem parlar de Rahola, Madí o Daniel de Alfonso, que fou l'aposta de l'expresident per tal que ocupés l'Oficina Antifrau de Catalunya. És evident que ja havien esclatat els casos del 3% i una bona colla de convergents estaven amb l'aigua al coll.

De pena l'episodi protagonitzat per David Madí -l'ex-mà dreta d'Artur Mas- i de Xavier Vendrell -exconseller d'ERC. La Guàrdia Civil l'anomena el cas Volhov, on s'investiga el presumpte desviament de diner públic procedent de la Generalitat. Allò sorprenent és que alguns mitjans parlen d'aquests personatges com a empresaris, la qual cosa no pot ser més ridícula.

David Madí no en té res d'empresari. Ha ocupat càrrecs a Endesa, Aigües de València, Deloitte, Telefònica, etc. fruit del seu pas per la Generalitat. Ell no s'ha jugat mai un euro propi, sinó que ha aprofitat les portes giratòries per tal d'ocupar llocs molt ben retribuïts econòmicament. Artur Mas calla com sempre i de ben segur podria donar llum a tota aquesta opacitat que envolta el sector negocis de moltes persones del seu entorn.

Per la seva banda, Xavier Vendrell demana ajuda a les conselleries d'ERC de Salut, Educació i Afers Socials, per tal de tirar endavant projectes privats. I d'això en diuen empresaris... És evident que som un país de fireta. Mentre la majoria d'autònoms i petits industrials suren com poden, tenim personatges embolcallats amb l'estelada que es dediquen a fer diners fàcils sense cap mena de vergonya. Aprofiten el pas per la Generalitat per treure'n rèdit a base d'influències amb les conselleries o amb els ajuntaments. Per cert, Pere Aragonès, que xerra i xerra, encara no ha dit res d'aquest afer.

Casos com els de la plataforma pro-seleccions catalanes amb presumptes irregularitats o requalificacions urbanístiques com Villa Bugatti deixen clar que no anem bé i que el desànim és lògic en alguns sectors de l'independentisme. Mentre qui defensi aquest posicionament siguin personatges com Rahola, Madí o Vendrell, malament anem. Difícilment es pot guanyar el respecte dels partidaris i dels oponents.