S'acaba de publicar per ordre de la vice-presidenta primera del Govern l'anomenat Procedimient d'actuació contra la desinformació aprovat pel Consell de Seguretat Nacional. El títol crida l'atenció i requereix d'una dosi extra de justificació. En una democràcia s'encenen les alarmes si a un organisme governamental se li atribueix la funció de combatre informacions falses, perquè pot ser el primer pas per decidir des del poder sobre la veritat o mentida de les notícies.
El citat procediment s'emmarca en un Pla d'Acció per a la lluita contra la desinformació, aprovat pel Consell Europeu el 2018, i que inclou una sèrie de mesures per fer front a les activitats deliberadament dirigides a desinformar durant els processos electorals europeus i nacionals. Per tant, no es tracta, com vol fer veure la dreta, d'una iniciativa del Govern socialcomunista i bolivarià de Sánchez per establir un Ministeri de la Veritat i perseguir l'oposició i els mitjans de comunicació que no li són afins. El problema cert és que amb el sorgiment de les xarxes socials a internet determinats grups polítics i fins i tot governs s'han dedicat a difondre rumors, documentats amb imatges falses, per interferir en la voluntat dels ciutadans a l'hora de la seva participació política. Es va veure en les eleccions presidencials de fa quatre anys als Estats Units o a Espanya amb motiu del referèndum independentista català o, més recentment, amb el fenomen migratori o amb la covid-19.
La Comissió Europea defineix la desinformació com a «informació verificablement falsa o enganyosa que es crea, presenta i divulga amb finalitats lucratives o per enganyar deliberadament la població, i que pot causar un perjudici públic». En conseqüència, es busca combatre una activitat especialment nociva, perquè s'envolta de versemblança, en recolzar-se en fotos i vídeos trucats o que no es corresponen amb la notícia escrita, i a més té una gran capacitat de disseminació a través d'internet.
Dit això, no s'entén com una de les tres línies estratègiques d'aquell Pla Europeu i que Espanya assumeix sigui «enfortir la llibertat d'expressió i el debat democràtic, examinant la llibertat i pluralisme dels mitjans de comunicació, així com el paper de la societat civil». Se suposa que es tracta d'analitzar les notícies falses, el seu origen, transmissió i impacte en la societat i per a això no es necessita examinar la llibertat i la pluralitat dels mitjans de comunicació. És com si per combatre les falsificacions de peces i els que les produeixen s'examinés la llibertat i varietat de tots els fabricants de roba.
La llibertat i el pluralisme dels mitjans de comunicació és vital per a la democràcia. Si el pluralisme informatiu es produeix de manera espontània, el poder públic ha d'abstenir-se d'intervenir. Si per raons tècniques es necessita una prèvia regulació estatal, cas de les ràdios o de les televisions, el poder públic ha d'actuar per ordenar les freqüències dels canals i tornar a la societat civil aquests mitjans mitjançant una assignació objectiva i raonable. Si s'entengués que aquest pluralisme de ràdio i televisió és insuficient, el poder públic podrà crear mitjans de titularitat pública, però garantint dins del mateix un pluralisme intern, de manera que, tal com demana la Constitució en el seu art. 20.3, puguin accedir-hi els grups socials i polítics significatius, que reflecteixin el pluralisme de la societat. La desinformació es combat amb més informació produïda per mitjans de comunicació fiables. Sense ells no hi ha democràcia.
El problema no són els mitjans de comunicació tradicionals, tot i que sempre hi ha la temptació del govern d'interferir en els mitjans i també d'aquests en condicionar la seva línia editorial a canvi de dons publicitaris o d'un altre signe. L'assumpte es complica quan en una democràcia es denigra des del poder la premsa, ràdio i televisió, assenyalant-los com a enemics del país, tal com ha fet Trump durant el seu mandat.
El veritable problema, i és el que s'intenta tallar amb el procediment ara aprovat, procedeix de les xarxes socials. En principi, la seva aparició és d'un enorme benefici per a la democràcia; crea nous canals de comunicació, augmenta la llibertat d'expressió i la informació és multidireccional i no unidireccional i vertical, de la premsa als ciutadans.
No obstant això, amaga una triple preocupació: en primer lloc, la informació té el seu origen en qualsevol lloc, flueix globalment i molts dels seus destinataris no es preocupen per la seva fiabilitat, sinó per la seva conformitat amb el que ja pensen sobre el tema. En segon lloc, premsa, ràdio i televisió actuen condicionats per les xarxes socials, de manera que massa sovint fan servir aquestes com la seva font d'informació, en lloc de contrastar les notícies i, en tercer lloc, els polítics s'informen cada vegada més en les xarxes socials, fent declaracions a la base d'aquesta informació sense reposar i, el que encara és més greu, es constitueixen en font d'informació en les xarxes socials, difonent notícies falses o donant per bones les falses. En aquest cas, de res s'hi val la lluita estatal contra la desinformació si és el propi poder el que desinforma massivament i menteix. El comportament del president Trump i el seu ús de les xarxes socials és un exemple extrem, però pot trobar-se també en partits i governs populistes europeus.
Per a aquells que clamen contra el control de les xarxes socials cal recordar-los que la llibertat d'informació només garanteix la informació veraç, aquella emesa amb un esforç de verificació, encara que després es demostri falsa, però no la informació directament mentidera, construïda amb mentides que l'emissor ha fabricat o no s'ha molestat a contrastar.
