15 de novembre de 2020
15.11.2020
Diari de Girona

Quan la nit vol assemblar-se al dia

15.11.2020 | 06:00
Quan la nit vol assemblar-se al dia

Actualment, la nit i el dia es diferencien cada vegada menys en l'activitat de les ciutats. Evidentment que hi ha unes diferències que, si les comparem amb les que existien a les darreries del segle XIX, notarem un gran contrast. Girona estigué rodejada de muralles fins al tombant de segle. L'enderroc de les construccions defensives que fins mitjan segle XIX havien estat operatives no fou ni fàcil ni ràpid. En primer lloc s'hagué de pactar amb el Ram de Guerra, el qual s'obstinava a mantenir la ciutat en la seva tradicional condició de plaça forta. Era evident que les noves activitats bèl·liques podien desenvolupar-se sense que les muralles fossin un impediment. Ja admesa l'evidència d'aquesta inutilitat, els poders estatals no s'avenien a perdre aquelles inútils construccions sense rebre una compensació econòmica. En el seu moment, muralles, baluards i castells s'havien bastit per ordre dels antics reis; però era la ciutat la que havia cedit els terrenys on s'edificaren, i els braços dels ciutadans els que havien esmerçat el seu esforç i el seu treball en la construcció. I quan aquelles construccions deixaren de ser aptes per fer el servei pel qual havien estat aixecades, la ciutat les havia de comprar. Les negociacions foren llargues i difícils, i havent-se iniciat a la segona meitat del segle XIX no culminaren fins l'any 1931. I encara quan ja el Ministeri de la Guerra s'havia avingut a l'enderroc, es mantingué en peu una torre a causa que hi era instal·lat un transformador d'una companyia elèctrica. Companyia que demostrà tenir més poder que tots els organismes estatals. Per altra part, el treball d'enderroc es feia a pic i pala, sense les potents eines que avui s'usen per a aquests treballs, i això volia molta mà d'obra i molt de temps.
L'existència de les muralles condicionava la vida ciutadana. Per una banda, impedia l'eixample urbà i afectava espais que eren necessaris per ubicar-hi edificis de serveis. Per altra part, distorsionava el normal moviment dels ciutadans. L'entrada i sortida de la ciutat s'havia de practicar pels portals. Portals que estaven tancats durant la nit i aquells que pel seu treball havien d'entrar o sortir de la ciutat s'havien d'adaptar a les hores d'obertura dels portals. Si tenim en compte que l'any 1862 el tren arribà a Girona i l'estació estava situada fora muralla, ens adonarem dels problemes que es podien originar. I en les hores que els portals estaven oberts eren vigilats, antigament per homes armats, i darrerament pels burots que controlaven l'entrada de determinades mercaderies i cobraven els impostos que eren reglamentaris.
En aquell temps durant la nit la ciutat quedava paralitzada. La foscor era gairebé total. La gent, a entrada de fosc, es tancava a casa, i pels carrers només circulaven alguns pocs noctàmbuls, els membres dels escassos serveis de seguretat i algun individu, la presència del qual justificava l'existència dels esmentats serveis. També de nit podia sortir el viàtic que des de la Catedral o d'alguna de les parròquies es dirigia a la casa d'un malalt greu. Les notes solemnes dels salms trencaven devotament el silenci nocturn, i la llumeneta del fanal que portava l'escolà i les candeles dels fidels que formaven el seguici il·luminaven per uns moments la foscor de la nit.
A mitjan segle XIX la ciutat començà a industrialitzar-se, i això es farà notar sensiblement en l'enllumenat públic i també en el de l'interior dels domicilis. El gas primerament i l'electricitat, després, faran desaparèixer les velles teieres que anteriorment donaven una pobre i només mínimament orientadora lluminositat als més cèntrics carrers de la ciutat.
Quan, ja a les darreres dècades del segle XIX, es proposà adoptar l'electricitat per l'enllumenat públic, esclatà una veritable guerra entre aquells que opinaven que el gas era la millor solució i els que defensaven la novetat que representava l'electricitat. No cal dir que en aquestes contraposades opinions també hi jugava el factor econòmic. Tant en una com en l'altra proposta s'hi amagaven interessos dels que tenien participació econòmica en un o altre dels sistemes. També hi podia tenir a veure el fet que el llum de gas ja era conegut, i l'elèctric estava en curs experimental. També era cert que el gas donava un llum més diàfan, mentre que les primitives bombetes oferien una llum groguenca. Però la pràctica i la seguretat estaven a favor de l'electricitat. El fet que només girant una clau s'encengués el llum, sense necessitat d'aplicar-hi un llumí, entusiasmava els possibles usuaris. Finalment l'electricitat s'anà imposant.
L'any 1885, la corporació municipal determinà l'ús de l'electricitat per l'enllumenat dels carrers. Influí en aquesta decisió la intervenció del prestigiós enginyer gironí Narcís Xifra i Masmitjà i l'existència a la ciutat de la foneria Planas i Flaquer, que fabricava unes dinamos que s'anaven adoptant no només al nostre país, sinó que eren exportades a diversos països d'Europa i d'Amèrica. Els regidors gironins es proposaren donar una sorpresa a la ciutadania. Preparar-ho tot secretament de manera que un dia determinat al capvespre s'encengués, per sorpresa, el nou enllumenat elèctric a la Rambla. El secret amb què els edils s'havien compromès, només cadascun d'ells el revelà, confidencialment, a la respectiva muller. I cadascuna de les esposes edilícies ho transmeté, molt reservadament, a la seva més íntima amiga. I amb aquesta cautela, aquesta reserva i aquesta confidencialitat, resultà que, el dia i a l'hora en què s'havia de donar la sorpresa lumínica, la Rambla de la Llibertat estava plena de gom a gom. Es pot dir que tota la ciutat hi era per comprovar la gran novetat. Evidentment que fallà la sorpresa, però sí que donà bon resultat la prova. I l'any següent s'inaugurà el definitiu enllumenat elèctric dels principals carrers de la ciutat. Girona fou la primera ciutat del nostre país a disposar d'aquest important servei públic.
El nou sistema s'anà estenent a totes les barriades, i amb el pas del temps s'anà actualitzant, modernitzant i perfeccionant. Però en aquest anar fent es produí un parèntesi que s'obrí amb la guerra del trenta-sis i no es tancà fins que acabà la «persistent sequedat» i els nous pantans permeteren lliurar-nos de les restriccions elèctriques. En temps de la guerra, el perill de bombardeig feia necessari enfosquir la ciutat durant la nit. Unes molt discretes llumenetes blaves substituïren els anteriors fanals, amb una lluminositat que venia just per poder caminar sense entrebancar-se, però que dificultava identificar la cara d'aquells amb qui ens creuàvem pel carrer. Esperàvem que arribessin els dies de lluna plena per poder veure amb certa definició la cara de les noies que passejaven per la Rambla.
Quan s'acabà la guerra i quan cessà la «persistent sequera» i les noves obres hidràuliques aportaren més força i més intensitat, tornàrem a tenir llum com mai havíem vist. Però finalment sembla que cal no abusar d'aquest excés de lluminositat que trenca en certa manera les diferències existents entre la nit i el dia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit