L'economia moderna fa servir el Producte Interior Brut, el PIB, per mesurar la creació de riquesa durant un any. És com el compte d'explotació d'una àrea geogràfica determinada. Si és positiu té beneficis, si és negatiu té pèrdues. El creixement del PIB és la base en què l'economia calcula els pressupostos i en la qual es basen tots els mecanismes financers.
El PIB té moltes mancances, algunes de molt serioses pel fet que en el càlcul només té en compte els increments, i no els decrements. Per exemple, amb l'huracà Iota, que va devastar aquesta setmana Nicaragua i Hondures, el PIB no imputarà els danys, i podria ser que aquests dos països tinguin aquest any un PIB positiu malgrat la destrossa que han patit. Una cosa semblant va passar a casa nostra amb la tempesta Gloria. Un altre exemple és la plaça de les Glòries a Barcelona: la seva construcció va fer augmentar el PIB, i el seu enderrocament, també. És a dir, ens podríem passar el temps construint i enderrocant continuadament per fer apujar el PIB. No té sentit. Un altre exemple és el vessament de fangs de l'empresa Ercros a Flix. Durant els anys del vessament el PIB no es va imputar cap valor negatiu d'afectació al riu. El dia que es va decidir extreure els fangs del riu llavors el PIB va tenir una entrada positiva. Veiem, doncs, que el PIB no imputa l'afectació al medi natural. Si s'extreu més aigua del que es pot i s'eixuga un llac, com el mar d'Aral, per exemple, el PIB ho compta com a positiu, quan en qualsevol comptabilitat s'hauria d'haver posat l'afectació al llac a despeses. Tampoc imputa com a negatius els delictes, els divorcis, la droga, l'endeutament extern, ni com a positius el treball voluntari no remunerat. I en canvi imputa com a positius els advocats, els jutges i els policies.
Per resoldre aquesta mancança es va dissenyar el Genuine Progress Indicator (GPI) per comptabilitzar els valors que no estima el PIB. Es va observar que els valors de PIB i de GPI evolucionaven any a any de forma proporcional fins arribar a l'any 1975, any a partir del qual el GPI va quedar estancat i el PIB va continuar pujant. És una indicació que mostra que l'economia mundial va entrar en una nova fase arran de les polítiques de Ronald Reagan i Margaret Thatcher, quan l'economia es va fer més financera i extractiva.
Malgrat aquesta observació, la realitat ens diu que el benestar humà millora amb el PIB. Un índex calculat per l'ONU, que ens mostra aquest benestar, es diu Índex de Desenvolupament Humà (HDI), que mesura l'esperança de vida, els anys d'escolarització i el PIB per càpita. Aquest índex va de 0 a 1, i els països dits desenvolupats estan tots per sobre de 0,8. El millor país és Noruega, amb 0,953, i Espanya el té de 0,891. Però, de la mateixa manera que el PIB obvia l'afectació al medi natural, a l'HDI també li passa una cosa semblant. Si aquest índex el dividim per la petjada dels materials que extraiem de la Terra i per les emissions, obtenim el Sustainable Development Index (SDI). Aquest valor mostra com Estats Units decreix des del 1990, com el món millora lleugerament des de llavors, com Costa Rica l'incrementa de forma constant, o com Espanya el va empitjorar notablement des de 1990 fins al 2007, el va millorar fins al 2013 i el continua empitjorant a partir de llavors.
Basant-nos en aquesta observació, per fer els deures i que el món es pugui regenerar, els països desenvolupats hauran de disminuir el consum de matèries primeres per càpita fins a 6,8 tones per càpita i el CO2 emès fins a un nivell d'1,7 tones CO2/càpita. Espanya té un consum de 23 tones/càpita i de 7,8 t CO2/càpita, amb una distància considerable respecte on cal anar.
Per tot això no n'hi haurà prou de canviar l'energia primària per una altra que no sigui fòssil. Caldrà consumir menys matèries primeres, menys aigua, menys minerals, menys matèries no renovables, i aquesta revolució ningú la diu, ens quedem en canviar els cotxes per uns altres d'elèctrics i per generar l'electricitat renovable en lloc de fòssil. No, el canvi serà més profund, perquè aquelles disfuncions que el PIB no mesurava a partir de 1975 ara ja afloren, augmenten desastres naturals i fan que la vida humana estigui en perill aquest segle.
Consumir menys aigua implica canviar bona part de la jardineria i dels usos domèstics, però sobretot implica canviar l'ús que en fa l'agricultura, i això es fa posant el preu que faci falta a l'aigua fins que en disminueixi l'ús. Consumir menys ciment i acer es fa construint de forma diferent, amb més fusta i prohibint enderrocar estructures com la de les Glòries durant 100 anys. Consumir menys paper es fa abaixant la superfície de les caixes i el gramatge del paper. Consumir menys plàstic es fa prohibint el d'un sol ús, apujant el seu preu per impulsar menys embalatge individual i prohibint els plàstics multicomponents que impedeixen el reciclatge. Consumir menys coure, alumini, liti, cobalt es fa apujant el preu d'aquestes matèries primeres (per exemple, per mitjà d'impostos pigouvians). Emetre menys CO2 es fa posant una taxa que obligui a la seva reducció i a l'ús de menys combustibles fòssils.
Per tot el que vaig explicant s'extreu que la revolució no serà tecnològica, serà fiscal. Cal taxar les matèries primeres i les emissions, deixant de taxar el que ve de la intel·ligència, com el teatre, la música, el cinema, els llibres, les xerrades, els debats, els programes d'ordinador, els jocs, els esports... Un canvi en profunditat que portarà altres conseqüències, sobretot en el repartiment del treball i en la capacitat adquisitiva. Faríem bé d'anar-ho preveient.
