22 de novembre de 2020
22.11.2020
Diari de Girona

Resiliència i insensibilitat

21.11.2020 | 23:56
Resiliència i insensibilitat

Hi ha una constant a la història de la humanitat que podem considerar un axioma: l'home, com a espècie, s'acaba acostumant a qualsevol situació per difícil i dolorosa que sigui. És una característica heretada dels nostres avantpassats que, amb moltes menys eines i recursos que nosaltres, van haver d'habituar-se a situacions duríssimes i complicades com ara guerres diverses, infinitat de privacions, la gana i la misèria, per no parlar de l'esclavatge, els camps d'extermini o les deportacions. De fet, fa mil·lennis que els humans sobrevivim i ens emmotllem a qualsevol circumstància per difícil o feixuga que sigui. Ho portem als gens i, fent bo l'eslògan «resistir és vèncer», ens adaptem al medi i a les circumstàncies adverses amb una «naturalitat» i una «submissió» de les quals no som conscients fins que ens hi trobem pel mig. Altra cosa és que, mirat amb ulls europeus de ben entrat el segle XXI, puguem considerar normals o acceptables els sofriments i les vexacions que sovint aquesta supervivència ha comportat, i encara menys el gran nombre de congèneres que s'han anat quedant pel camí. Avui ens pot semblar increïble, però, fins fa no pas gaire anys, aquesta «minúcia» tenia una importància social molt relativa.

Tot i semblar un contrasentit, una altra peculiaritat dels humans és que, malgrat acostumar-nos a gairebé tot, no per això deixem de queixar-nos ni de maleir la nostra mala sort amb grans lamentacions quan els afectats directes d'una desgràcia determinada som nosaltres. L'egoisme i el mirar-se el melic és una altra singularitat del gènere humà. Un clàssic. Som proclius als escarafalls quan les coses van maldades per als nostres interessos i, en canvi, quan l'adversitat afecta els demés, allò que en diem el proïsme, tendim a mostrar una certa indiferència i, de vegades, fins i tot la justifiquem. I no és pas que de motius per queixar-nos d'injustícies socials flagrants no n'hi hagi a pilons. Per exemple, els abusos intolerables als quals està sotmès el mal anomenat «Tercer Món». O els no menys intolerables que afecten el «Quart Món», és a dir, aquí mateix, a casa nostra. Hi ha també els drames que veiem online cada dia tant a l'Atlàntic com al mare mortum. O les arbitrarietats al Sàhara, a Palestina, a molts racons d'Amèrica Llatina i l'Àfrica. O la violència de gènere, els desnonaments immisericordes i tants altres abusos que cada dia es cometen davant dels nostres ulls i també de la nostra indiferència perquè el drama no ens afecta de manera directa. Oscil·lem de la resiliència a la insensibilitat i ens mantenim tancats en la nostra clova com cargols mandrosos incapaços d'interessar-se pel que passa al nostre voltant. Ens arrosseguem per la vida amb la casa al damunt (els nostres interessos) i qui dies passa, anys empeny.

Diu el tòpic que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Mirat retrospectivament, però, constatem que, malauradament, és capaç de fer-ho una i mil vegades sense saber (o voler?) extreure conseqüències de les diverses lliçons que la Història ens dona de manera abundant. Avui mateix, davant dels nombrosos problemes que provoca la pandèmia, veiem que, arreu del món, tant els governs com la societat en general prefereixen escombrar egoistament cap a casa en lloc d'actuar de manera intel·ligent amb empatia i solidaritat.

Ja ens hem acostumat als molts inconvenients que comporta la pandèmia del coronavirus: a portar mascareta, a conservar la distància de seguretat, al toc de queda, a no reunir-nos pràcticament amb amics ni familiars, a fer classes i mantenir reunions per via telemàtica i a tantes altres coses que mai ens hauríem pensat que acabaríem fent. No sabem com en sortirem d'aquesta pandèmia però, com a col·lectiu, segur que la superarem, com tantes altres coses. L'important, però, és plantejar-nos si en sortirem més empàtics i més solidaris perquè, almenys en el nostre entorn immediat, les conseqüències negatives de la covid21 deixin marginats a la cuneta el mínim nombre possible de conciutadans. Si a la provada capacitat de resiliència de la nostra espècie sabem afegir-hi una decidida voluntat de solidaritat, algun dia podrem dir que, malgrat tot, els humans som, de debò, una espècie que evoluciona cap a millor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook