L 'economia és una ciència social que, segons el que s'explica a les facultats d'economia, és cíclica, i bé per esgotament dels factors de creixement econòmic, com es va observar en l'anterior crisi amb el sector de la construcció, o bé com en l'actualitat per un esdeveniment imprevist, en l'actual crisi sanitària, però en anteriors crisis, per conflictes geopolítics, crisis de petroli o desastres naturals, s'observen oscil·lacions en la sendera de creixement de l'activitat econòmica en l'entorn d'un creixement potencial.
Aquest creixement potencial és un concepte relativament abstracte, que es justifica en part per la millora de la productivitat total dels factors, així com per la disponibilitat més gran de recursos productius, és a dir, increment de la població activa, increment i millora del capital. Aquesta teoria funciona molt bé en etapes d'estabilitat econòmica, on s'observen increments i contraccions de l'activitat relativament modestes, i marquen una tendència en l'entorn del seu creixement potencial.
No obstant això, en etapes de col·lapses i contraccions sobtades de l'activitat, les teories sobre el creixement potencial no serveixen per descriure l'evolució de la recuperació econòmica. És en aquests moments de crisi on el coneixement econòmic experimenta un major aprenentatge, així com a exemple més notori, de la crisi del 29 dels EUA, Keynes acredita que en etapes de crisi de demanda es requereix una intervenció de la despesa pública per a incentivar la demanda, i això escurça els períodes de caiguda de l'activitat.
Lamentablement, com ja he comentat en anteriors articles, les conclusions de les respostes a la crisi del 2007 i del 2010, per part d'Europa i de la resta del món, van ser asimètriques, i els resultats també ho van ser. En aquest sentit, jo segueixo defensant que la resposta d'Europa no va ser l'adient, i la restricció fiscal que vam implementar els països del sud d'Europa va tenir uns efectes perversos sobre la sendera de creixement econòmic, la qual cosa va agreujar no només la contracció de l'activitat econòmica, sinó que també va perjudicar l'equilibri pressupostari perseguit.
En l'actual crisi econòmica, tinc la percepció que hi ha un gran consens en la necessitat de sostenir l'activitat econòmica, aturar el deteriorament del teixit empresarial, i injectar liquiditat per garantir la viabilitat econòmica a curt termini de famílies i empreses. No obstant això, els instruments que disposem a Espanya són molt més limitats que els que han implementat tant els EUA com la Xina, que en aquest darrer cas ja ha recuperat els nivells d'activitat precovid, així com països amb major solvència i capacitat econòmica (i sanitària) com Alemanya, França o Països Baixos, que han implementat mesures d'estímul econòmic i liquiditat molt més folgades que a Espanya, permetent contenir la caiguda de l'activitat i la destrucció de l'ocupació, alhora que es preveu una recuperació més accelerada que la nostra.
Per tant, tot i que no hi ha una teoria econòmica que ho acrediti, sembla que la resposta a l'actual crisi de consens d'incentius fiscals i despesa pública resulta de l'aprenentatge de la divergència de les respostes de l'anterior etapa de recessió.
En la mateixa línia, el conjunt d'institucions internacionals, FMI, OCDE i principals bancs centrals, el BCE en el nostre cas, encoratgen per mesures d'estímul econòmic, tant fiscals com monetàries. Així, aquesta vegada la postura del BCE marca una disponibilitat total d'oferir la liquiditat necessària al sistema financer, alhora que es mostra preocupat per l'evolució no només de la inflació, el PIB, així com de l'ocupació, i de les conseqüències adverses sobre la desigualtat, tal com es conclou en el discurs de la seva presidenta al Fòrum de Bancs Centrals.
En suma, sembla que en l'àmbit internacional hi ha un consens i certa confiança en què és preferible sacrificar despesa pública actual, per limitar les conseqüències futures de la crisi. Mentre que a escala nacional, malgrat que el discurs és totalment compatible amb aquestes conclusions, les decisions no són coherents amb aquestes.
Evidentment, aquesta falta de coherència es justifica per la falta de recursos, per la tensió en els nivells de dèficit i la seva conseqüència sobre el deute públic, però el que considero fora de lloc és, en primer lloc, no ser transparents amb les limitacions de recursos (a tots els nivells d'administració), així com prioritzar grans escenificacions de mesures i grans promeses d'estímul, que a l'hora de la veritat són insuficients, mal estructurades (com l'exemple dels ajuts als autònoms) i inaccessibles per a la major part de persones/famílies afectades (com les dificultats per percebre la renda mínima).
Per tant, si en l'àmbit internacional sembla que els plantejaments són coherents i estan relativament ben plantejats, focalitzant el problema i la seva solució, internament sembla que seguim fent equilibris entre rangs d'administració, equilibris geogràfics i equilibris entre partits, que no permeten identificar la veritable situació de feblesa i, per tant, acotar mesures que permetin establir les bases d'una possible recuperació.
