L'últim front espanyol és el doctor Simón, que dirigeix ??des de 2012 el Centre de coordinació d'alertes i emergències sanitàries. Hi ha famílies que són molt del doctor, cases en què s'apaga la tele quan surt i llars que han perdut la fe, en què «tot Crist» nega Simón tres vegades abans que canti el gall. És normal que s'hagi desgastat: ningú passa tantes hores davant càmeres de tanta audiència sense ficar la pota o sense que se li agafi ràbia, sobretot en aquesta era en què l'emocionalitat polaritzada d'agradadors i odiadors, de likers i haters, salta de les xarxes socials al carrer.

A casa som de centre pel que fa al portaveu del coronavirus. Tenim la sensació que la música del que explica és sempre la mateixa i que, per als litres de saliva, els milions de gotícules i els metres cúbics d'aerosols que han escampat les seves paraules sobre el coronavirus, no és -ni molt menys- el que ha donat més cops de volant pel que fa a la pandèmia. En ésser tebis en la fe no recitem les seves frases literals, sobretot els versets contradictoris sobre les mascaretes, potser perquè no veiem sentit a obligar el seu ús quan no n'hi havia i perquè no compartim el fetitxisme que les iguala l'escapulari carlista del «detente bala». No creiem que l'assassí semblés una persona normal perquè saludava a l'escala i portava mascareta. De fet, sospitem que aquest llenç facial permet acostar-se massa en tota ocasió i suggereix una seguretat que no garanteix. Però això no ens eximeix de portar-la.

A part que el doctor Simón és un alfil a la partida d'escacs polítics de la pandèmia, tan preuat com vulnerable, ell s'ha exposat a ser infectat amb aparicions públiques en què no és un epidemiòleg que domina els matisos sinó un pobre diable que la caga per voler ser simpàtic. Tenim la sensació que com més millora el seu aspecte més es deteriora la seva imatge, però creiem que, sense brillantor i en escac, el més fàcil és que el doctor Simón, com la mascareta, quedi fins que es vacuni almenys el 30% de la població.