S'acosta Nadal i amb ell els bons desitjos, així que ja ens estan recordant que hi ha presos que farà quatre anys que no passen aquestes festes a casa. Res de nou. L'any passat ens deien que fa tres Nadals que no són a casa, i l'anterior, que sembla mentida que hagin de passar un altre Nadal lluny dels seus, que ja en van dos. L'any vinent, si Déu vol, ens diran que és injust que passin per cinquena vegada Nadal lluny de la família. Etcètera.

Qualsevol diria que són els únics presos que celebren Nadal entre reixes. De fet, és on estan més segurs avui en dia, amb tot això del coronavirus. Des del moment que les trobades familiars s'han convertit en el focus d'infecció més probable, poder celebrar el natalici del Senyor amb companys de cel·la que han passat totes les proves de PCR hauria de ser una benedicció, no sé per què s'ho prenen com un càstig. A més a més, a les presons ni tan sols es fuma, amb la qual cosa no els pot passar el que em passa a mi cada vegada que vaig al sopar de Nadal a casa de la família de la meva senyora i em toca entre dos fumadors de cigar. Em canviaria el lloc per en Junqueras o en Romeva, si pogués, i perdó que no esmenti els altres, però és que ja no en recordo el nom. Al·leluia.

Em penso que el problema dels nostres presos, i dic nostres perquè ens els repeteixen tant que ja semblen de la família, és que no entenen el significat del Nadal. Se'l prenen com a una festa, com una ocasió de beure i menjar sense fre com si no hi hagués un demà, excepte en Junqueras, que segons es dedueix del seu aspecte ho fa cada dia sense necessitat d'un Nadal al calendari. No és això. El Nadal, i el mossèn de la presó els ho podria explicar, és una celebració interior, i enlloc millor que en una cel·la per a viure'l místicament. Ni sant Joan de la Creu ni santa Teresa de Jesús van contactar amb Nostre Senyor bevent cava i menjant torrons amb la família, ni cantant nadales amb parents insuportables, sinó que van arribar a la Gràcia divina mercès a la solitud i l'estoïcisme, una oportunitat que la justícia ha ofert gratuïtament als nostres presos i que aquests haurien de valorar. En lloc de lamentar-se, haurien de pensar en com són d'afortunats, quan hi ha gent que paga per recloure's uns dies en la cel·la d'un monestir i ells ja porten tres anys fent-ho a càrrec dels pressupostos. La nit del 24 de desembre no han de pensar només en la trobada familiar que s'estalvien, han de mirar aquell estel al cel i tenir present que el seu sacrifici no ha estat en va: a Waterloo n'hi ha que viuen a cos de rei gràcies a ells. Us donem gràcies, Senyor.

Els catalans que reclamen per als presos -per a alguns presos, no per a tots- la llibertat, ni que sigui disfressada de tercer grau, els estan abocant a l'infern. És a la presó, entre reixes i amb un menú sense alcohol, que poden reflexionar, entendre què han fet malament a la vida. Quan es repeteixin a si mateixos «ho tornarem a fer», han de saber que cada any, cada dia, queda menys gent que sàpiga a què coi es refereixen, ja quasi ningú recorda què van fer i, el que és pitjor, a ningú importa. Acostumats a ser obeïts sense protestar i a tenir-ho tot, haver d'obeir sense protestar i valorar com un regal del cel una estona de més al pati de la presó, ha de ser com trobar-se de cop al paradís. Deixeu-los disfrutar. Amén.