02 de desembre de 2020
02.12.2020
Diari de Girona

Textual

02.12.2020 | 00:36
Textual

En reconeixement al mestre Narcís-Jordi Aragó que, en la desapareguda Presència, va excel·lir en l'exercici periodístic del textual, em permeto aportar a la consideració del lector uns paràgrafs del llibre recent de Jordi Amat El fill del xofer (Edicions 62) i un article de Francesc Valls ( El País 7.11.20) amb el propòsit humil de demostrar que la pràctica d'apropiació indeguda d'una eina tan important com la televisió pública d'un país (que tants bons rèdits va donar al poder establert a Catalunya des de l'any 1984 per mantenir-se en el poder) es continua perpetrant avui, al cap de trenta-sis anys, amb el mateix atreviment i els silencis eixordadors del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) i del Síndic de Greuges.

Arran de la querella presentada pels fiscals Mena i Jiménez Villarejo el maig del 1984 contra Jordi Pujol i altres responsables de Banca Catalana pel suposat frau i la suposada falsedat documental, diu Amat:

«(...) Mentre Banca Catalana s'enfonsava, els responsables s'haurien enriquit buidant el seu patrimoni. També Jordi Pujol.

(...) És l'hora de de tramar el mite (...). Els relats de mobilització política més populars són els de victimització i venjança (...). Es tracta de recrear un moment populista per refundar el poder. (...) Serà un acte de força, amb violència simbòlica inclosa, que encobrirà la forja del mite.

El 29 de maig (de 1984) serà la primera sessió del debat d'investidura. El dia 30, Pujol serà reelegit perquè compta amb una amplíssima majoria absoluta. Des del dimecres 23, com a mínim, es comença a treballar perquè la manifestació d'adhesió convocada per la tarda del 30 sigui un èxit (...).

Es comencen a recollir signatures d'accionistes de Banca Catalana que es lliuraran a Pujol (...). Comencen a circular pasquins amb textos com aquests: 'Pujol, el poble et vol' o 'PSOE, Felipe i Guerra, ofenen la nostra terra'. A la premsa nacionalista, El País es descriu com un òrgan governamental caracteritzat pels atacs i les ofenses a Catalunya (...).

Però el motor principal de la mobilització, per ordre directa de Prenafeta a Quintà, és TV3. El dia abans de la manifestació es fa un resum del discurs d'investidura (...) i el presentador informa de la manifestació de l'endemà. 'Diverses entitats ciutadanes han convocat una concentració davant del Parlament per recolzar la figura del president Pujol'. No és un moment agradable per als periodistes perquè tenen la sensació que, en realitat, estan convocant l'audiència perquè assisteixi a la manifestació. Al reportatge s'hi mostra el recorregut, s'hi entrevista el president d'Òmnium Cultural, que va aparèixer com una de les entitats convocants, i Ramon Trias Fargas, com a president de Convergència. 'Hem d'estar amb el poble de Catalunya, que vol demostrar el seu suport al president Pujol'. (...) L'endemà (...) es decideix com es cobrirà la manifestació: es llogarà un helicòpter per captar imatges aèries. Tatxo Benet és l'encarregat d'aconseguir-ho.

(...) la querella sobre Banca Catalana ha sortit al final de la sessió d'investidura. I Pujol és reelegit president a les set i cinquanta minuts de la tarda.

Quan van sortint de l'hemicicle, els diputats constaten que a l'edifici del Parlament hi ha moltíssima gent (...). Al líder de l'oposició – Raimon Obiols– li suggereixen que ell i el seu grup no surtin de l'edifici (...), que s'esperin una mica. Obiols va dir que de cap manera. Quan surt, no només ha de sentir crits d'histèria –«Mateu-lo, mateu-lo» o «Obiols botifler»–, sinó que fins i tot rep cops. Els Mossos d'Esquadra (...) estableixen un cordó de seguretat perquè el cotxe surti sense més problemes del recinte, mentre els manifestants li criden «Traïdor!». El cotxe de l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, també rep cops (...).

(...) a les vuit del vespre, Pujol surt al balcó del Palau del Parlament. L'acompanyen la seva dona i el president de la cambra. Davant d'ell, milers de persones congregades. Saluda orgullós. És la imatge que obre l'edició del telenotícies, que comença quaranta minuts més tard del seu horari habitual (...)».

Aquest és només un petit resum d'uns fets que mostren l'apropiació de la televisió pública amb fins partidistes i que van passar fa trenta-sis anys. Avui, però, encara veiem com a TV3 (i Catalunya Ràdio, per descomptat) es continuen utilitzant de manera esbiaixada. Vet aquí l'article d'opinió de Francesc Valls del dia set d'aquest mes, «TV3, els russos i el procés»:

«(...) Està prevista l'emissió de vuit programes sobre el procés comprats a Mediapro per uns 800.000 euros. La graella de TV3 quedarà alterada. Els documentals arribaran, si se segueixen els plans previstos, en lots dobles durant quatre dimarts consecutius. La CCMA ja va comprar a la productora de Jaume Roures i Tatxo Benet tres reportatges sobre les fites del procés que es van emetre al gener, juny i desembre del 2018. No van ser d'encàrrec. El director de TV3, Vicent Sanchis, els va veure ja acabats i els va trobar tan bons que els va comprar i els va emetre. La graella es gestiona segons el gust del director i dels seus amics, per això no és estrany que no hi trobin plats indigestos com la corrupció del cas 3% i la família Pujol.

L'ecosistema processista té un present brillant i un prometedor futur preelectoral a la televisió de tots els catalans. La llei aprovada fa un any dorm en el plàcid son dels justos.»

Com diria Schuster, « No hase falta desir nada más».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook