Fa temps que les noies de la CUP van abandonar aquells aires revolucionaris dels seus inicis per acabar convertint-se en ultranacionalistes. Res més. Tan ultranacionalistes que en el Congrés dels Diputats el seu vot sempre coincideix amb el dels també ultranacionalistes de Vox; mai al costat del PSOE i Podem. Ja ni es recorden de quan van intentar combatre alguns casos de corrupció a Catalunya. L´etiqueta d´esquerres queda molt bé (de fet, a Catalunya tothom diu ser d´esquerres, i sempre governen les dretes), encara que no tingui res a veure amb l´estatus social dels seus votants i els barris on resideixen. Tot això no seria cap problema, si no fos perquè en els últims anys han dirigit, des de fora, sempre des de la rerebotiga, els fils de la política catalana. La Catalunya política va quedar a mercès de la CUP en el mateix moment que Artur Mas va acceptar ser enviat a la «paperera de la història» i va pactar amb els cupaires cedir la presidència a un altre il·luminat ultranacionalista com Carles Puigdemont. Quan el full de ruta és la radicalització, sempre sortirà algú més radical que t´arrossega. El resultat final és la progressiva decadència de Catalunya.

L´última perla de la CUP ens l´han proporcionat amb la proposta política per a les eleccions del 14 de febrer. A més de proposar l´enèsim referèndum, ara abans del 2025, han suggerit que, per aconseguir la independència de Catalunya i el reconeixement internacional, s´han de cercar suports en «potències que volen una Unió Europea reduïda a la mínima expressió», i van citar, agafin-se fort, els Estats Units, Rússia i la Xina. Els pretesos aliats són tres imperis: dues dictadures i el trumpisme. Cap sorpresa si es llegeixen els programes electorals de la CUP, on brillen per la seva absència els principis de la democràcia liberal i on figura, per exemple, el control absolut dels mitjans de comunicació, estil dictadures. No els importa gens que a la Rússia de Putin, tan festejada últimament per l´independentisme català, s´empresoni, s´enverini o s´assassini qualsevol dissident.

És a dir, la República Catalana que ens vol implantar la CUP s´hauria de distanciar de la Unió Europea, el millor model de democràcia i benestar de tot el món, per apropar-se a tres països imperialistes, dos dels quals ignoren la democràcia liberal i els més elementals drets humans. I quan es refereixen als Estats Units, se suposa que ho fan als de Donald Trump. No als de Biden, Obama i Clinton. Diria que ni als de George Bush. Tampoc és cap sorpresa. El sector més ultranacionalista de l´independentisme català, vull dir el de Puigdemont i la CUP, té una certa fascinació pels mètodes de Donald Trump. El cap de l´Oficina de Puigdemont, Josep Lluís Alay, va arremetre contra TV3 per haver-se decantat a favor de Biden i haver denunciat les mentides de Trump. I Josep Costa, el noi dels encàrrecs de Puigdemont al Parlament, va dir fa pocs dies que «cal aprendre moltes lliçons de com va arribar al poder Trump, com ha governat i com ha estat a punt de ser reelegit. Sobretot noves formes de comunicació, mobilització i confrontació política que tothom donava per fet que no funcionarien». Sí, aquesta tropa segurament guanyarà les pròximes eleccions catalanes.