06 de desembre de 2020
06.12.2020
Diari de Girona

L'avi Enric

05.12.2020 | 23:26
L'avi Enric

El diumenge passat va sortir publicat l´últim article de l´Enric Mirambell, cronista oficial de la ciutat de Girona, i també el nostre avi. S´acaba, així, una etapa de més de 34 anys i de més d´un miler de publicacions al Diari de Girona. Quan va començar, el 5 d´octubre del 1986, poc devia sospitar que seria una relació tan llarga i prolífica. Escriure el feia mantenir-se actiu, i li permetia seguir treballant per a la ciutat que havia servit incansablement tota la vida, primer com a historiador, bibliotecari, arxiver i professor, i, des del 1987, ja jubilat, com a cronista oficial. D´altra banda, els gironins que el llegíem hem pogut anar redescobrint amb tot detall la vida de la nostra ciutat diumenge rere diumenge, i durant tots aquests anys hem viscut amb la tranquil·litat de tenir la nostra memòria col·lectiva impecablement ordenada i ben viva. 

Com tot el que feia, es prenia la feina d´articulista molt seriosament. Cada dimarts al matí, puntualment, es preparava un cafè, posava en marxa l´ordinador (que feia anar amb una destresa més que notable, tot i haver-ne après ja passada la vuitantena) i es disposava a redactar un article. Ho feia sempre amb tanta antelació, que, si per algun imprevist s´havia d´estar una temporada sense escriure (com quan, fa prop de 20 anys, es va trencar el braç), el calendari de publicacions no se´n veia mai afectat, i el lector no ho arribava a sospitar. És per això que, tot i que ja fa nou mesos que va morir i gairebé un any que no escrivia, els seus articles ens han seguit acompanyant cada diumenge durant tot aquest temps, fins fa una setmana.

Nosaltres, els seus nets, hem crescut amb els seus articles i el seu ampli repertori d´anècdotes, que sempre relatava amb molta gràcia i precisió. De vegades, en acabar d´explicar-les, no podia evitar deixar anar una rialleta per sota el nas; en aquests casos, el més probable és que el relat fos, en realitat, un acudit d´El Patufet (una revista que tenia en gran estima) curosament camuflat.

Joaquim Nadal, bon amic seu, el va definir molt encertadament fa uns anys com un «artesà i orfebre de la història». Ell, modest i discret com era, segur que devia trobar que era un retrat desmesuradament elogiós, però és evident que tenia una capacitat remarcable d´observar-ho tot amb una gran lucidesa. Potser les noves generacions hem perdut una mica aquesta virtut; vivim tan ràpid, amb tants estímuls, que ens perdem la meitat de les coses pel camí. Però ell en va fer el seu modus vivendi i gràcies a aquesta qualitat va poder conservar i plasmar milers d´històries, anècdotes i records detallats de la Girona més profunda i desconeguda. L´avi tenia el do d´observar la vida. Semblava que per a ell el temps passés d´una altra manera: parlava amb la mateixa frescor tant del que acabava de menjar per dinar com de qualsevol petit detall de feia deu, vint, seixanta o vuitanta anys. En els seus escrits, conferències i xerrades, la quotidianitat prenia un interès formidable. Sempre sabia captivar el públic, ja fossin els lectors fidels de cada diumenge, l´aula de gent gran de la Casa de Cultura o una classe de preadolescents inquiets. 

Era capaç de connectar història i actualitat sense fissures: la perspectiva històrica que tenia de Girona no li va fer perdre mai l´interès pel dia a dia. El seu arxiu personal no deixava mai d´actualitzar-se i estava al corrent de tot el que passava i es deia a la ciutat, ja fos la reforma d´un carrer, l´organització d´algun esdeveniment cultural o fins i tot l´actualitat del Girona FC, un club que havia vist néixer i al qual s´havia aficionat de ben petit. Tot i que després de la guerra ja no va tornar mai més a Vista Alegre, sempre en seguia amb atenció els resultats per poder-los comentar amb els qui n´érem aficionats.

Probablement bona part del secret de la seva memòria excepcional residia en l´ordre i l´equilibri que aplicava en tots els aspectes de la seva vida. Era un home de costums ferms. Als àpats de Fires, Nadal o Setmana Santa en què ens reuníem tots, el menú i el lloc estaven ben fixats des de feia anys, i la taula, com era tradició, la deixava sempre parada la vigília. Tot i així, en aquestes ocasions es permetia relaxar una mica els hàbits, i, si al plat guarnit hi havia una mica de «verd decoratiu» (que és com anomenava l´amanida), excepcionalment l´arraconava per gaudir plenament de la celebració.

L´altra gran passió coneguda de l´avi era sortir a passejar. Era habitual trobar-se´l per Girona de bon matí, equipat amb el bastó, la boina i les ulleres fosques, anant a mercat a fer la compra de la setmana o a estirar les cames, perquè no es podia estar mai quiet. Moltes vegades anava tan decidit que no et veia fins que no l´aturaves. I, quan l´acompanyaves a algun lloc, havies d´anar amb compte de no quedar-te enrere.

No només es coneixia a la perfecció tots els racons de la ciutat, també es feia un tip de caminar pels boscos i les muntanyes de l´entorn. A l´estiu, per fugir de la calor de Girona, solia marxar uns dies a la muntanya, primer a la Cerdanya i després al Coll de Condreu. Era l´únic període de l´any en què es prenia un descans del Diari, perquè, encara que estigués jubilat, les vacances seguien essent les vacances. Ben bé una setmana abans de la data assenyalada ja ens demanava que l´ajudéssim a baixar les maletes de l´armari on les tenia endreçades: un trasbals d´hàbits d´aquesta magnitud no es podia pas improvisar. Nosaltres el solíem visitar durant aquestes escapades, i, si bé el canvi d´aires sempre li provava molt, segurament el que més il·lusió li feia de marxar de vacances era tornar-ne. Un cop a casa, assegut a la butaca, ens explicava amb gran passió com de bé s´hi vivia, a Girona, i la conversa solia seguir amb una enumeració detallada de tots els canvis que hi havia trobat.

Així és com el coneixia la gent, un home discret, senzill, intel·ligent, ordenat, puntual, de memòria prodigiosa, enamorat de Girona i dels seus, fidel a les tradicions i als amics de tota la vida. Per a nosaltres, també era l´avi que ens explicava històries, que ens feia jocs de màgia, que ens demanava dos cops l´any que li canviéssim l´hora dels rellotges, que encara conduïa tot i tenir 97 anys, que cada any anava a buscar els torrons a Santa Coloma de Farners, que berenava pa amb xocolata i que ens feia gaudir de la seva companyia. Així era l´avi Enric.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook