06 de desembre de 2020
06.12.2020
Diari de Girona

Mirant a la Xina

06.12.2020 | 12:06
Mirant a la Xina

El diplomàtic espanyol Fidel Sendagorta ha escrit un magnífic llibre sobre la Xina actual i sobre els reptes polítics del segle XXI, que tenen molt a veure ens agradi o no amb el gegant asiàtic. Es titula Estrategias de poder i l´acaba de publicar Deusto. Després de la Guerra Freda, 1989 va anunciar una «Pax americana» que es creia definitiva sota el paraigua de les institucions democràtiques. El parlamentarisme, les classes mitjanes, l´optimisme científic, el nou despertar de la globalització, l´Estat de benestar i el consens multilateral semblaven marcar el dictat d´una modernitat sense història ni conflictes. La tesi Fukuyama, tan mal entesa, aventurava el triomf irrevocable dels ideals del liberalisme, una vegada conclòs el combat ideològic entre els totalitarismes i la democràcia. El desenvolupament econòmic i la millora contínua dels estàndards de vida traçaven un camí sense retorn: el de l´ampliació i consolidació de les llibertats. Sobretot a la Xina. El futur era la Unió Europea ?amb la moneda única a punt d´estrenar-se? i el vincle atlàntic; d´aquí la projecció cap al Pacífic i Orient. No obstant això, no va passar exactament així. Tres dècades més tard, els equilibris de poder mundial «s´han desplaçat», en paraules del desaparegut Lee Kuan Yew. «No es pot pretendre ?puntualitza el polític de Singapur? que la Xina sigui tan sols un dels grans jugadors en la partida global. De fet, és el jugador més gran que hi ha hagut mai en la història».

Del 2008 al 2020, el desplegament de la influència del gegant asiàtic ha estat cada vegada més gran. No únicament en termes de magnitud (per fer-nos una idea: cada any, vint milions de xinesos adquireixen un automòbil per primer cop), sinó sobretot pel que fa al poder polític. Seguint una estratègia de llarg termini, Pequín ja no només aspira a créixer de forma intensiva amb un model que en ocasions recorda el desarrollismo espanyol dels anys 60, sinó que competeix de tu a tu en sectors tecnològics tan decisius com la intel·ligència artificial, les bateries elèctriques o la indústria de defensa, davant la desorientació europea i el temor dels Estats Units. La importància del 5G en aquest camp és de primer ordre, ja que aquestes xarxes constituiran «la base per a la nova onada de tecnologies avançades, des dels vehicles autònoms fins a les ciutats intel·ligents, i de les fàbriques automatitzades fins a un ús extensiu d´aplicacions d´intel·ligència artificial», apunta Sendagorta. El veto de Washington a Huawei seria un intent de frenar el control de la tecnologia sobre aspectes clau de la seguretat nacional. Europa encara ha de decidir-se.

Perquè, a l´hora de pensar el futur, la UE segueix embolicada en les seves contradiccions internes. Sense polítiques fermes en qüestions crucials, els diferents països que conformen la Unió són massa petits per competir a camp obert en el que podríem considerar les indústries del futur. Ni hi ha un pla Airbus per llançar un programa competitiu d´intel·ligència artificial, ni es garanteix la seguretat militar per mitjà d´una indústria pròpia, ni l´R+D verd acaba d´enlairar-se.

Diríem que la història comença a desplaçar-se cap a altres països i que aquí tot just queden les restes, sovint inquietants, del que hem estat i ja no som. L´Europa envellida mira ?sense entendre? un món nou i accelerat, que exigeix responsabilitat en lloc d´hedonisme, i esforç en lloc de frivolitat. Intel·ligència en definitiva perquè, si alguna cosa demostra l´exemple asiàtic, és que la suma d´una voluntat decidida i d´una bona planificació dona fruit en poques dècades: aquest temps que hem perdut inútilment i que no hauríem d´haver malgastat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook