Quan arriba el 6 de desembre solem dedicar una mirada i algunes reflexions commemoratives, cada vegada més masoquistament melancòliques, al text constitucional de 1978. Els molts i forts vaivens polítics, econòmics i socials de l´última dècada han fet retremolar, certament, l´edifici de la Constitució, però no l´han destruït. Indubtablement, la Llei Fonamental espanyola és forta i el seu full de serveis, aclaparador, com recordo a continuació.
En primer lloc, la Constitució de 1978 va presidir la major descentralització territorial del nostre Estat i la seva articulació en comunitats autònomes, així com, al mateix temps, la recepció, en règim de primacia i efecte directe, del cada vegada més ampli dret europeu. La gesta organitzativa d´una simultània federalització interna i externa, fins i tot amb totes les seves imperfeccions, resulta descomunal i digna d´admiració. Enmig de tanta ploranera com pul·lula pels mitjans, és bo posar-ho de manifest en ocasió d´aquesta data tan assenyalada.
En segon lloc, la Constitució ha possibilitat la creació d´un estat de dret de gran protagonisme jurisdiccional i l´enriquiment continu dels nostres drets i llibertats fonamentals, com a conseqüència de la interpretació dels mateixos segons estàndards internacionals creixentment exigents: aquí juga un paper essencial la doctrina jurisprudencial del Tribunal Europeu de Drets Humans i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que la Constitució mateixa obliga a aplicar en l´exegesi d´aquests drets. Per descomptat, l´estat de dret seria impossible sense uns jutges independents del Govern, dels partits polítics i dels grups de pressió i d´interès. El Consell General del Poder Judicial establert el 1978 existeix precisament amb la missió essencial de garantir aquesta independència, garantia que seria de ben segur més eficaç si l´elecció dels vocals d´origen judicial correspongués a tots els membres de la judicatura, com vol, al meu parer, la Constitució mateixa, i no exclusivament a les cambres parlamentàries, com abusivament ha disposat el legislador a partir de 1985.
En tercer lloc, el règim constitucional, que en el passat va haver de suportar les terribles urpades del terrorisme de tots els colors (sobretot l´etarra i el jihadista) i un intent gairebé triomfant de cop d´estat (el de Tejero, Milans i Armada el 1981), s´ha vist sacsejat per la marea socioeconòmica de la Gran Recessió (2010-2014) i de la devastadora pandèmia actual, la gestió de la qual suposa a més una gran prova per a la capacitat de resposta de l´Estat autonòmic en matèria de salut pública. Referent a això convé assenyalar que el Govern ha hagut de fer ús de les mesures excepcionals inherents a la declaració de l´estat d´alarma (a les quals ja havia acudit el 2010 Rodríguez Zapatero, en ocasió de la vaga nadalenca dels controladors aeris), mecanisme previst, per descomptat, per la mateixa Constitució. Encara que, segons mostra l´experiència del dur combat de cada dia contra la covid-19, ens falten eines legislatives actualitzades més completes i depurades per afrontar, amb ple respecte als drets fonamentals, una situació sanitària tan greu, el problema institucional principal és un altre: com fer que funcioni en perfecta sincronització l´anomenada «cogovernança» entre l´Estat i les comunitats autònomes, que tenen competències compartides en matèria de sanitat interior. Vet aquí un examen decisiu en l´aprenentatge del nostre peculiar federalisme. A veure quina qualificació obtenim.
En quart lloc, la dècada ha contemplat igualment una abdicació règia (2014), que va ser clarament una forma de responsabilitat política de qui, però, i en purs termes constitucionals, era jurídicament i políticament irresponsable. Això va evidenciar que en un sistema democràtic, i per tant d´opinió pública lliure, cap titular d´una magistratura de l´Estat, ni tan sols el Rei, queda fora de perill de retre comptes a la ciutadania. Per cert, que hagués estat ja filar encara més prim de la dificultat constitucional que el Rei hagués presentat, temps enrere, una demanda de divorci, assumpte sobre el qual s´ha especulat recentment de manera retrospectiva, a la llum, segons es diu, de declaracions efectuades per la (no precisament impagable) Sra. Larsen.
En cinquè lloc, el nostre Estat democràtic va haver de respondre el 2017 a la temptativa secessionista de la Generalitat catalana, veient-se obligat el Govern del pusil·lànime (o políticament autista, com prefereixin) president Rajoy a utilitzar, amb l´autorització del Senat, la coacció estatal prevista en el cèlebre article 155 de la Constitució per tal de restablir l´ordre constitucional.
Finalment, hi ha hagut dos llarguíssims períodes de govern en funcions (Rajoy, 316 dies: 2015-2016, i Sánchez, 254 dies: 2019-2020) i una reeixida moció de censura constructiva (de Sánchez contra Rajoy: 2018) que, en realitat, va ser sobretot destructiva, ja que els suports parlamentaris obtinguts pel candidat vencedor no van quallar en un programa governamental comú, com va demostrar la incapacitat de Govern per aprovar els pressupostos de 2019 i l´obligada convocatòria de noves eleccions.
La Constitució regeix, doncs, la nostra navegació com a Estat, tant en els temps de bonança com en els temps de tempesta. Però fins els millors vaixells necessiten ser reparats i reformats, per a la qual cosa es necessita un consens de les forces polítiques que lamentablement no existeix.
