Agustí Colomines, un dels ideòlegs de l´independentisme català, anunciava el 2 de setembre del 2020 que deixava l´activitat política i abandonava qualsevol militància de partit per dedicar-se a escriure i a la docència. En el seu bloc escrivia: «No tinc ambició política, vull dir que no vull ocupar un càrrec ni exhibir-me per tot Catalunya, i per això m´he convertit en un puigdemontista crític».

Malgrat aquesta confessió, els fantasmes del passat persegueixen aquest oracle de la via unilateral per a la independència de Catalunya. En l´activitat desplegada durant els anys del procés es detecta l´abandonament de la racionalitat del discurs per abraçar la praxi emocional del fanatisme irredempt. Aquesta actitud és contradictòria amb les tesis exposades en articles com «El partidisme fanàtic», del 23 de maig de 2010.

En l´escrit esmentat, «els fanàtics no són aquells que tenen conviccions, sinó els que estan obsessionats a tenir raó; els que creuen que tenen la proposta més brillant i adequada per a cada moment». Continua el raonament escrivint que: «Si, com ja va dir Confuci, aprendre sense pensar és inútil i pensar sense aprendre és perillós; actuar sense pensar ni aprendre és el fonament de tots els fanatismes». No es mossega la llengua quan assevera que «la política catalana ens proporciona cada vegada més exemples d´aquest fanatisme tòxic». I acaba la digressió amb una condemna dels partidistes fanàtics que porten «a la feblesa i a la mentida. Al no-res. A la desafecció».

Doncs bé, l´opinió assenyada d´un adepte de Puigdemont no concorda amb la croada endegada contra l´Estat per un fanàtic líder de JuntsxCat.

A tall d´exemple, l´expresident buida el pap en un article publicat diumenge passat en el diari del grup Godó, un mitjà de comunicació afavorit per les subvencions. El contingut del pamflet és un atac despietat a la política de pactes d´ERC amb l´executiu de Pedro Sánchez, emprant argúcies d´un falsari.

Així, per a Puigdemont, l´Estat ha sigut històricament una maquinària de poder contra Catalunya. Per tant, desautoritza qualsevol pacte amb l´Estat perquè «pretendre resoldre qüestions estructurals, de fons, aprofitant la debilitat parlamentària d´un govern és d´una ingenuïtat perillosa, que ignora el veritable poder de l´Estat».

Vol dir que la DUI del 27 d´octubre de 2017 va ser un engany d´un grup d´ingenus?

Però Puigdemont va més enllà i, amb una pirueta ridícula, es lamenta que «una part del catalanisme va sentir la necessitat obsessiva de matar el llegat polític i d´obra de govern de Jordi Pujol (...)». Renoi! Reivindicar la política de «peix al cove» del pujolisme només demostra l´obscenitat d´un tarambana que ha trencat tots els ponts de diàleg.