The Crown és la millor manera inventada fins a la data d´explicar la història del segle XX. El mèrit extraordinari del guionista Peter Morgan consisteix a narrar esdeveniments que tothom coneix, i a atorgar-los el pes d´un descobriment col·lectiu. L´èxit desbordat de la sèrie en la seva quarta temporada encara guarda un deute amb l´elecció en les dues primeres tandes de Claire Foy com una primerenca Isabel II, al trànsit memorable de càndida joveneta a reina que despatxa Churchill en tots els sentits.

Encara que a ningú li importi, vaig repudiar The Crown des del seu naixement, Isabel II no havia de distreure ni un polsim de la meva atenció. Va costar convèncer-me que contractés la primera temporada. L´enamorament va ser instantani. Per fi, l´impacte de l´«elitisme per a majories» que Umberto Eco va simbolitzar amb l´èxit d´El nom de la rosa. En contra dels addictes, la qualitat de les telesèries està en franc retrocés, d´aquí el mèrit addicional d´aquesta aproximació a la història mundial en la segona meitat del segle XX.

L´èxit de The Crown ha arribat al punt que el Govern britànic exigeix a Netflix que adjunti l´etiqueta de ficció a la sèrie. Quin gran exemple per a Baudrillard, la monarquia d´origen diví reclama la seva degradació a simple realitat. És superflu afegir que la polèmica dispararà la difusió del producte comercial criticat, una benedicció per als que encara confiïn que Europa pot reconciliar-se amb el seu passat. A Espanya no hi ha res a témer, mentre no s´aventurin hipòtesis per descomptat fictícies sobre la relació entre Lady Di i Joan Carles I a Marivent.

Els arnats experts monàrquics revitalitzats per The Crown escruten errors i omissions, com si estiguessin absents en qualsevol aproximació històrica. Abans que l´exactitud dels innombrables adulteris de Felip d´Edimburg, aspiro a ser il·lustrat sobre la veracitat de l´escena en què un lacai sosté una bacineta sota la barbeta del duc, perquè escupi l´aristocràtic líquid obtingut després d´esbandir les dents.

The Crown fabrica més monàrquics dels que dissol. Arrenca editorialment de la lacerant anacronia monàrquica, però sense propostes dinamiteres, com si Morgan estudiés l´evolució del disc de vinil. S´inscriu en la línia flegmàtica de l´ultraliberal The Economist, quan el setmanari defensava que l´únic argument a favor de mantenir la Corona és l´elevat cost de desmantellar-la.