La filosofia grega es divideix en presocràtica i postsocràtica, que significa que hi ha un abans i un després de Sòcrates. Certament Sòcrates porta la Filosofia a l´Antropologia, a la reflexió introspectiva sobre l´ésser humà, continguda en la màxima «t´has de conèixer a tu mateix». La seva aportació significà aparcar la cosmologia i l´ontologia que s´havia bifurcat amb l´antinòmia de Parmènides d´Elea i d´Heràclit d´Efes.

Alguns historiadors s´han pronunciat en contra del protagonisme atorgat a Sòcrates, en el qual jugà un paper decisiu el seu suïcidi per no declarar-se culpable del que no havia fet, tal com li exigien els jutges. Tanmateix, en tots els manuals de Filosofia es destaca Sòcrates com el filòsof del canvi, el que marcà una nova tendència al raonament.

També alguns reivindiquen el valor dels sofistes, Protàgores i Gòrgies, tan menystinguts per Sòcrates, quan ells van ser els innovadors en el desplegament filosòfic en tematitzar qüestions que havien passat desapercebudes, com el relativisme gnoseològic, les reflexions sobre el poder comunicatiu del llenguatge i la impossibilitat d´alçar un saber metafísic dins del marc teòric de la Filosofia.

El quefer filosòfic abans de Sòcrates s´havia dedicat sobretot a escodrinyar l´univers per saber quin és l´origen de totes les coses. Els primers pensadors, els cosmòlegs, embadocats per la meravella de la natura intentaren esbrinar-la i cregueren en un sol principi material, que ho havia generat tot. L´aigua va ser la proposta de Tales, per Anaximandre una substància inconcreta que anomena «l´ignot» i Anaxímenes, l´aire. Altres filòsofs barrejaren diversos elements fins als nous tractadistes del món que ens parlaren dels àtoms.

Sòcrates ens ha llegat frases memorables, algunes indignants contra la dignitat de les dones, expressions misògines que actualment serien severament criticades com «hem de sentir més pànic de l´amor d´una dona que de l´odi del nostre enemic». Tanmateix, tots els filòsofs grecs consideraren la dona com un ésser inferior, útil per a la reproducció, mancat de sindèresi, i fins i tot van pretendre raonar-ho.

Els alumnes: com pot ser mestre que vós estigueu casat amb la dona més sorruda, agre i de pitjor caràcter d´Atenes? Ell irònicament els respongué: «La Xantipa, la meva muller, és esquerpa, grollera, intractable, tanmateix si aconsegueixo domar-la estaré capacitat per enfrontar-me a qualsevol que em planti cara».

Es destaca aquesta sentència: «Sols sé que no sé res» o «la veritable saviesa és reconèixer la pròpia ignorància», un acte d´humilitat, de docta ignorància, pronunciat per l´home més culte i llest d´Atenes, que apunta a una filosofia racionalista, allunyada del que serà l´empirisme aristotèlic, però que emocionà Plató i provocà que passés del racionalisme a l´idealisme més exaltat i poètic. Tanmateix, Sòcrates trampeja quan solemnitza que no sap res, perquè ell sap que no sap, i per això Agustí d´Hipona escriurà «no sé res, però sé que no sé res, poca cosa és, però quelcom és», un quelcom admirable atès que la tasca l´ha fet amb l´ús exclusiu de la raó sense necessitar l´experiència.

(Jorge Luis Borges, que en sabia un niu de Filosofia, va escriure que els homes cultes es classifiquen en dues categories: «els platònics» i «els aristotèlics» i aquests dos grups no solen entendre´s mai. Ell veia Plató com una explosió metafòrica esplendorosa, però que estava molt als núvols (en el famós mite de la Caverna hi palpita el realisme màgic), per contrast Aristòtil tocava de peus a terra, i si va cometre algun error, per exemple, en la física va partir en dos el cosmos, el sub-lunar i el supra-lunar, era per l´estima que professava al seu mestre (Plató).

«Coneix-te a tu mateix» o «per trobar-te a tu mateix, pensa per tu mateix», una frase escrita en el frontispici del temple de Delfos i que Sòcrates s´apropia donant en certa manera el tret de sortida a l´antropologia. Hem de descobrir l´home, no en sabem res malgrat que el tenim tan a prop. No hem perdut el temps escorcollant el cosmos, hem après coneixements valuosos, però, ara, toca centrar-nos en l´ésser humà, hem d´investigar qui som, què i com pensem, què és viure i conviure en societat.

L´apriorisme ètic que defensà és tan bondadós que fins el seu alumne, Plató, que tant l´estimava, el refutà per ingenu o poc realista. Sòcrates defensa un innatisme i un apriorisme determinista, abans de qualsevol acció moral, de tal forma que l´home intel·ligent no pot deixar de fer el bé i entre una opció bona o dolenta sempre triarà la bona. Plató, senzillament, el contradiu assegurant que coneix persones molt intel·ligents ensems malvades, que opten a posta per la proposta negativa.

En un diàleg de Plató, Sòcrates presenta els tres filtres: el de la veritat, la bondat i la necessitat, que ha de respectar la informació periodística per no caure en una fake news.

Un dia un alumne li digué a Sòcrates:

- Saps el que acabo d´escoltar sobre el teu amic?

- Un moment, abans que m´ho diguis, et vull comentar que qualsevol notícia l´has de filtrar pel sedàs de la veritat. Has comprovat si el que em vols notificar és veritat?

- No, només ho he escoltat.

- Així que no saps si és veritat. Apliquem el segon tamís, el de la bondat. El que vols dir-me sobre el meu amic és una cosa bona?

- No!

-Llavors vols explicar-me coses dolentes que no saps que siguin veritables. Encara no has passat el tercer filtre, el de la utilitat. Tu creus que és útil que jo sàpiga el que em vols dir?

- No, de debò que no.

- Llavors -va concloure Sòcrates- el que anaves a explicar-me no és ni cert, ni bo ni útil. Per què volies dir-m´ho?

Desarmat, el deixeble es disculpà.

Ànims i que tinguem sort!