L'enginyer Joan Vila, en l'article publicat el passat diumenge 13 al Diari de Girona, fa un argumentari en defensa de les variants d'Olot i les Preses/la Vall d'en Bas que comparteixo. Són colls d'ampolla que asfixien l'economia de la comarca, necessitada de fluïdesa de moviments interns i externs tant de les persones com de les mercaderies. La indústria, el comerç, el turisme o els serveis garrotxins són fruit de l'esforç d'empresaris i treballadors del territori que no sempre s'han vist reconeguts i acompanyats en les inversions governamentals.
Va costar suor i enginy per aconseguir que l'estat resolgués l'escull de Castellfollit. Després d'anys i panys de donar voltes al traçat, vam aprofitar una visita del ministre d'Obres Públiques Josep Borrell per inaugurar un tram de la variant nord d'Olot. Des del PSC li vam muntar una reunió amb una àmplia representació dels sectors econòmics garrotxins que van concentrar els esforços per aconseguir que el ministre es comprometés a fer la variant que proposés la comarca. L'alcalde d'Olot, Pere Macias, en va prendre bona nota i va fer redactar un projecte, impensable fins llavors, que ha resolt el tema amb els túnels-viaducte que ara gaudim.
Anys després, els sectors econòmics comarcals es van implicar en la defensa dels túnels de Bracons, encallats per divergències polítiques i territorials. Per «salvar» el projecte es va haver d'acceptar de dividir el tram Torelló-Olot amb dues fases, deixant les variants per a la segona. Avui ningú discuteix l'encert de la carretera, que ha estat aprofitat per la comarca per seguir invertint en economia productiva i qualitat de vida amb respecte al territori.
Els coll d'ampolla del trànsit al mig de les travessies urbanes d'Olot i les Preses no són només un escull econòmic sinó un flagell als veïns afectats per un volum de vehicles inconcebible en un país europeu: 17.500 vehicles diaris, dels quals 2.500 són camions, enmig de semàfors i encreuaments, que generen molèsties, contaminació i temps perdut per les cues, que es fa insostenible. Pensar en un nou model de reducció del trànsit és fer volar coloms, tant per als garrotxins que vivim i treballem aquí com per la necessitat de les nostres empreses de disposar d'un transport eficient per ser competitives davant altres territoris més ben comunicats: amb tren, autopistes...
Deixar la solució només en l'àmbit polític és eternitzar el problema perquè ja està demostrat que a escala local, legítimament, cadascú defensa els seus punts de vista i, d'altra banda, els governs del país han renunciat a la seva competència de resoldre l'escull per interessos partidistes i per les dificultats econòmiques que els han fet fugir d'estudi.
Potser estem en un altre moment excepcional. Per un costat sembla que finalment hi pot haver prou consens per definir un traçat acceptable. D'altra banda, veiem que altres territoris preparen projectes per presentar al Pla de reactivació econòmica que la Unió Europea aportarà a l'Estat i n'arribaran a Catalunya. Seran recursos que van com l'anell al dit per a projectes com les variants, perquè són relativament assumibles per millorar la qualitat de vida dels ciutadans, resoldre un problema de mobilitat intern i extern i, a més, tenir un efecte multiplicador a l'economia de la comarca.
Veiem empreses que lluiten per subsistir i millorar en moments delicats. Algunes fent inversions molt importants. Hi farà costat el govern per acompanyar aquest esforç privat amb inversions públiques? Afegeixo: com en altres temps, els sectors econòmics garrotxins sabran fer pinya per reclamar als polítics que tenim un problema que urgeix resoldre? Quedar-nos com estem 10 anys més no és neutre: degradem qualitat de vida i perdem competitivitat. Tornarem a perdre el tren?
