La lectura de la terrible i inquietant biografia d'Alfons Quintà (El fill del xofer) de Jordi Amat és la crònica dels que movien els fils del poder a la Catalunya del segle XX i també dels deus «caloios», siguin periodistes, intel·lectuals o polítics.

Josep Pla ja des de la seva joventut fou un servent total del polític/empresari Francesc Cambó i després de la Guerra Civil continuà col·laborant amb altres empresaris com Ortínez, Duran Farell, Ensesa, historiadors com Vicens Vives, economistes com Joan Sardà o polítics com Terradellas.

L'hereu del maquiavel·lisme, cinisme, pragmatisme de Josep Pla, és Alfons Quintà, el fill del xofer, que ja des de menut corria per l'era de Can Pla i de jove va poder observar les més importants personalitats de la cultura, economia, política catalana, desfilar pel Mas Pla de Llofriu. Quintà s'adonarà de com procedeix una elit que, des de la seva ajornada revolució burgesa, veurà en el seu neo-Cambó, Pujol, una figura del nacionalisme català ideal per amagar-hi, al darrere, la brutal lluita de classes d'una burgesia catalana que es demostrà, ja a la Guerra Civil, que no era ni remotament republicana, ni democràtica, ni molt menys independentista, sinó que el que volia per damunt de tot era mantenir els seus interessos i privilegis, negocis, propietats... evitar que els veritables republicans, federalistes, socialistes, comunistes, manessin a Madrid i a Barcelona.

Alfons Quintà fou fill únic de l'únic xofer que tingué el malèfic i bon vivant Josep Pla i, per culpa d'aquesta servitud, del pare-xofer-majordom, oblidà per complet la seva muller i el fill, que se sentia arraconat pel seu progenitor.

Aquesta incomprensió paterna feu que l'Alfons fos un mal estudiant i un noi rebel, al qual sovint el seu pare atonyinava. Aquest fet li creà un ressentiment i trauma sociològic que el fill Quintà no superà mai, sent una persona malèvola, traïdora, narcisista, dèspota, prepotent, agressiva sense escrúpols, insuportable per tots els que estaven al seu voltant.

La primera maldat-xantatge que va perpetrar Alfons Quintà va ser quan tot just tenia 16 anys, quan va enviar una carta autògrafa al cap del seu pare (Josep Pla), dient-li que o aconseguia que el seu pare li deixés treure el carnet de conduir i li deixés fer-se el passaport per marxar als EUA, o denunciaria a la policia franquista el fet que ell i altra gent que havia passat pel Mas Pla tenien contacte amb el president de la Generalitat a l'exili, Josep Terradellas, i que estaven preparant un pla perquè tornés de l'exili.

Aquesta tècnica mafiosa del xantatge i l'extorsió, l'anà perfeccionant i, amb el temps, l'aplicà a moltes altres persones, empreses i institucions.

Per despit, i per portar la contrària a tots els burgesos que passaven pel Mas Pla, va organitzar una cèl·lula maoista i va formar part d'un comitè que estava contra la guerra del Vietnam. En aquest comitè hi havia també el gironí Josep M. Cadenas i fins i tot jo mateix els vaig fer diversos gravats i pòsters de propaganda.

Per aquest tema, Alfons Quintà fou detingut i posteriorment alliberat gràcies als contactes del seu pare i sobretot a les gestions que va fer Josep Pla. Finalment tot acabà amb una multa administrativa. Quintà intentà en diverses ocasions entrar en el PSUC i Bandera Roja, però cap de les dues organitzacions el volgué mai a les seves files, perquè la seva prepotència i fals radicalisme no els convencé mai. En aquests ambients, tenia fama de ser un «corre, ve y dile», manipulador, espia...

Amb els anys, Quintà es convertí en un dels periodistes més ben informats del país, però també en un traïdor, venut, desagraït. Començà fent xantatge a Josep Pla i, malgrat això, s'aprofità de la seva coneixença per obrir-se moltes portes a molts mitjans de premsa. Amat explica que Quintà va trair absolutament a tots els que el varen ajudar i cita noms: Pla, Miravitlles... Ibañez Escofet el va fer fora de TeleExprés i després, gràcies a Carles Sentís, entrà a Ràdio Barcelona i feu Dietari, el primer programa en català de l'emissora.

Quintà era un personatge tòxic i desagraït. És veritat que també era un bon professional que tenia molt bones fonts. Des de les pàgines d'El País destapà el cas Banca Catalana i després sense el menor escrúpol acceptà dirigir TV3 i El Observador. Seguidament es convertí en un enemic implacable de Pujol, Prenafeta i del nacionalisme català per acabar sent, abans d'assassinar la seva dona, un unionista implacable.

De TV3 i El Observador, en va marxar perquè va ser denunciat pels treballadors com a cap opressiu. Quintà va deixar la corporació i el diari però enduent-se una indemnització suculenta de 50 i 15 milions de pessetes, respectivament. A banda de periodista, també va exercir d'advocat i fins i tot de jutge.

El periodisme, però, mai el va abandonar i col·laborà en molts mitjans, des de Presència fins a El Mundo, de Pedro J. Ramírez, que li oferí ser el cap a Barcelona, on va reprendre la seva particular creuada contra Convergència i el pujolisme corrupte. Aquells anys, la crisi econòmica i les retallades seran els seus temes preferits, encara que la seva mania obsessiva sempre va ser la fòbia als francesos. En l'àmbit periodístic, un dels darrers mitjans amb els quals col·laborà fou el Diari de Girona.

El final dels seus dies fou melodramàtic, emmalaltí i víctima dels seus fracassos i ressentiments escollí morir matant, com havia fet tota la vida. I en aquest darrer capítol de la seva vida, volgué que aquest procedir que l'havia caracteritzat al llarg dels anys fos a més a més literal. Matà la seva dona amb una escopeta de caça i després se suïcidà. Tot els fets ocorregueren en un pis que havia aconseguit de formes poc clares de la Caixa de Pensions.