Cartes

Xavier Serra Besalú GIRONA

Ben sovint ens definim com éssers emocionals: és ben cert. Ara bé, no hem d'oblidar els «fets», perquè som éssers racionals. També en política, per exemple, convé tenir una ment oberta i ampla. Tot el contrari del que produeix la «partitocràcia» miserable de certes «empreses de vots», populistes elles.

Dos exemples d'àmbit ben diferent: els fets demostren que Catalunya és una nació i que és tractada quasi com una colònia pels unionistes; ara bé, emocionalment, hi haurà qui vegi en qui pensi i parli en espanyol només «un de fora» o «qui argumenti i s'expressi en català» un menyspreable separatista. Les emocions tornen cec.

L'altre: ningú ha d'acarnissar-se a mantenir en vida qui s'està morint i, a la vegada, tothom té moments de desesperació en què pot fer un disbarat. Això són els fets, em sembla. A qui no pensi com jo, uns els titllen de torturadors i a d'altres de preassassins. Sempre sorgeix un problema de drets: autodeterminació, vida digna, etc. La racionalitat no ha de ser «feta fora»: la moralitat no és només «sentiment».

Una bona amiga sol escriure un 6 a la seva mà i l'ensenya a d'altres, que hi veuen un 9. I cadascú està ben segur del que veu, des del seu costat. El fet és que, tot «i ser un 6», no tothom ho veu igual. I hauríem de poder explicar-nos què passa, el perquè. Potser tu -qui no pensi com jo- no ets tan obtús o obtusa. En parlem?

Sobre la llibertat i els drets de les nacions i l'abast del dret a la vida, podria ser que ens passés això? Les emocions -que se'ns manifesten tan coercitives- no haurien pas de ser l'únic criteri.

Joan Laporta

Carles Mallart GIRONA

El dia 17 de desembre, Salvador Sostres, periodista del DdG, ens sorprenia amb un article anomenat «Jan» en el qual feia un tractament excel·lent de Joan Laporta, precandidat a la presidència del Barça. Realment, el tema de la lona-pancarta molt a prop del Bernabéu ha estat trending topic mundial. La frase inicial dels publicitaris, «un gran equip necessita el millor rival», no va acabar d'encaixar, i en Laporta mateix la va transformar en «tengo ganas de volver a veros», que té múltiples interpretacions. Al Madrid oficial diuen que la toleren i que els és indiferent, però en realitat és un cop d'efecte inimaginable a un cost relativament adequat: es parla d'entre 40.000 i 70.000 euros, cost global d'un mes. Crec sincerament que un home com Joan Laporta, imprevisible, amb experiència, que ens fa trempar a tots, que no s'amaga, que estima el Barça i Catalunya, és el candidat ideal per al moment que viu el barcelonisme. En confiança: no veig cap altre candidat que li faci ombra real. L'únic que apuntava maneres era Víctor Font, però molt esvaït les últimes setmanes, quan va declarar que Ronald Koeman no continuarà per bé que ho faci. El meu entrenador és Xavi Hernández, que s'ha desmarcat darrerament de qualsevol candidatura. Font demostrava la seva intransigència. Nou precandidats és massa. Però els «egos» es fan sentir, i tothom fa el que creu convenient amb els seus diners. Més hauria valgut intentar ajuntar-se a alguna candidatura amb possibilitats de guanyar i no anar-se arrossegant cada cinc anys. Mentrestant, Bartomeu segueix callat. Va fer moltes coses bones els primers anys però li han sobrat els últims tres, amb el Barçagate, el cessament de Valverde, Setién, Coutiño, Dembélé... Massa disbarats per a un final d'etapa caòtic. A Madrid diuen: «El Barça debe 1.000 millones, está en quiebra».

A Bescanó, cada dia, a les vuit...

Àngels Alsina i Bosch BESCANÓ

Aquest llaç groc que portes a l'abric ja està passat, era tot allò dels presos polítics de l'any passat i l'anterior, no? -em diu una companya de feina, professora d'institut. Me la miro, bocabadada, i li dic: - Són allà encara... o és que no ho saps!?

Un any després de la sentència, els presoners polítics estan pitjor que mai dins les presons: sense horitzó de futur i confinats. L'afany de venjança de l'Estat no té límit, però això els converteix en herois. Són a la presó per deixar votar els catalans. Per fer la revolta, per assolir la independència, per proclamar la república, calen herois. I aquests són els nostres: Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, condemnats a 9 anys de presó; Oriol Junqueras, condemnat a 13 anys de presó; Joaquim Forn, condemnat a 10 anys i mig de presó; Dolors Bassa, Jordi Turull i Raül Romeva, condemnats a 12 anys de presó, i Carme Forcadell, condemnada a 11 anys i mig de presó.

«El que mana vol que els manats siguin dòcils. Hem de partir d'aquesta obvietat», deia Joan Fuster... Doncs a Bescanó no en som, de dòcils. És per això que, cada dia, a les vuit hores del vespre, som molts els bescanonins i bescanonines que ens reunim a la plaça de les Nacions i allà ens desfoguem: uns amb cassoles, altres amb xiulets o amb paelles i cullerots. Els dies que facin falta.