25 de desembre de 2020
25.12.2020
Diari de Girona

La llum de l'esperança

24.12.2020 | 22:00
La llum de l'esperança

La biografia de la francesa Maïti Girtanner no és gaire coneguda a Espanya. Nascuda el 1922 en el si d'una família de músics -el seu avi matern, deixeble de César Franck, va ser professor al seu torn d'Alfred Cortot-, Girtanner semblava destinada a seguir una reeixida carrera de pianista. Va arribar la guerra i, amb tot just divuit anys, va començar a tocar per als oficials de l'exèrcit nazi mentre col·laborava en secret amb la Resistència francesa. Era jove, guapa, políglota, encantadora. Durant tres anys va anar passant informació als seus companys, fins que l'octubre de 1943 va ser detinguda per la Gestapo i conduïda a un xalet del País Basc francès, on al costat d'altres presoners va ser torturada dia i nit perquè delatés els membres de la Resistència. No ho va fer i va pagar cara la seva lleialtat. La seva medul·la espinal va quedar danyada irremeiablement, per la qual cosa va haver d'abandonar la seva carrera pianística. Va patir dolors crònics la resta de la seva vida: dolors que moltes vegades li impedien dormir o descansar. Durant un temps va témer per la seva salut mental, però ella mateixa va entendre que «no podia permetre que la seva vida es convertís en una tragèdia». Per evitar-ho, sabia que la clau consistia en el perdó: perdonar els botxins i perdonar-se a si mateixa. I va començar a resar per aquest perdó, convençuda que, malgrat tot, la vida -la nostra vida- té un sentit i que aquest sentit passa no per l'autoafirmació sinó per l'amor compartit. Ja el 1984, quatre dècades després de les tortures, va anar a casa un dels seus botxins alemanys, un metge ancià i malalt de càncer. Van parlar en la intimitat de la llar sota el blau de la tardor. El visitant es va agenollar davant Maïti Girtanner i li va demanar perdó. Ella va allargar els braços i li va besar el front. La llum d'aquell gest en el qual la víctima sosté el botxí representa, d'alguna manera, la llum que celebrem aquests dies: l'esperança de Nadal.

Perquè, en efecte, Nadal no consisteix en una «festa de l'afecte», com creuen alguns polítics, ni en una fira ambulant del consumisme més sentimental, sinó en la memòria i el record d'un relat misteriós en el qual un Déu es fa carn per ensenyar als homes el llenguatge d'un amor que se substancia en el perdó. I que ens recorda que tota vida, fins i tot la més insignificant i oblidada, és digna precisament perquè forma part d'una xarxa d'afectes, d'un ordit de mirades que ens sostenen. El filòsof lituà Emmanuel Lévinas solia repetir que va ser Bobby, un gos de carrer, el que va fer possible amb el seu afecte quotidià que no perdés la seva humanitat en el camp de concentració. La seva mirada i la seva alegria li recordaven que era un home, i no un cuc, com pretenien els seus guardians.

Diríem que és l'amor el que sosté la vida: l'amor i no la mort, l'amor i no la rancúnia ni el ressentiment. El Nadal ens parla d'aquest amor discret i sigilós, tan ocult com el que va impulsar els pastors en un poblet perdut de la Palestina romana fa dos mil anys. I el Nadal ens recorda, siguem o no creients, que l'única esperança de l'home se sustenta en l'exemple dels innocents -com Girtanner- que lluiten per no odiar, tot i tenir tots els motius humans per a això; que lluiten per no convertir cap vida en tragèdia i que creuen fermament que el perdó sana, sempre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook