Al balancejar l'any, parlar d'un món desconjuntat és el major sobreentès des que el diari japonès Asahi Shimbun va titular a l'agost de 1945 que «sembla que s'ha causat algun dany a la ciutat d'Hiroshima i voltants». La factura sanitària i econòmica de la pandèmia empetiteix les prediccions del cinema de catàstrofes. Malgrat això, no treuen el cap els signes que s'aprofiti la sacsejada per a una regeneració planetària. Els discursos amb bona voluntat accentuen el dramatisme, però les receptes no han canviat.
El consens prefereix recuperar la situació prèvia al coronavirus, per malmesa que es trobi, a assajar una revolució que de totes maneres ja s'ha produït. El primer signe que es pretén contrarestar el risc des de l'estancament es llegeix en les eleccions nord-americanes. Joe Biden es converteix en el primer president que és impossible que envelleixi més per culpa de l'estrès associat a la Casa Blanca. A diferència del seu predecessor, excessiu en totes les categories, el demòcrata només exagera en anys complerts.
És fàcil encertar en el que ha succeït durant el 2020, perquè tots els habitants del planeta han patit la por perfecta, però cal seleccionar la imatge que millor encaixi en el trencaclosques. Per a això, la forma més refinada de spoiler consisteix a descriure l'escena decisiva d'una pel·lícula sense citar el seu títol. En aquest cas, una nau espacial s'aproxima a la Terra, de tornada d'un dur viatge pel sistema solar. Els tripulants, esgotats per les vicissituds del seu periple, comproven amb horror que el seu planeta està destruït.
El resum de l'any hauria de titular-se 2020, una odissea terrenal. El dilema és apassionant, els astronautes han de triar si culminen el retorn a partir de tot encara que només sigui per enterrar els seus familiars, o si fan mitja volta per recuperar els planetes fèrtils però estranys que han descobert. En aquesta adaptació, els habitants de la Terra són els viatgers espacials. Han salvat la vida, però a canvi d'un planeta devastat. Es critica la Xina per falsejar l'esclat del coronavirus fa un any, però Occident també pot felicitar-se per la seva habilitat en embellir la dramàtica realitat.
La Terra està desconeguda, el 2020 ni tan sols pot culpar-se als governs. Es pot fer política amb el coronavirus, però no només s'hauria de fer política amb el coronavirus. El poder de decisió s'ha lliurat als epidemiòlegs, empatats per una vegada amb els profans en el domini de la situació. Incapaços de donar una resposta a l'altura, els terrícoles només pensen en tornar a regar les plantes del seu jardí, com en la tornada de «el proper Nadal compensarem els sacrificis a què ens hem vist abocats aquesta vegada».
Davant d'un passat irreversible, el planeta aposta per un futur que no esgota la seva capacitat de sorprendre. L'any està dominat per l'enutjosa comptabilitat diària de nous contagis, ingressats, morts o recuperats. Se sap tant del virus que en alguna ocasió sembla que s'han identificat tots els seus exemplars, amb noms i cognoms. Torna a dominar la febre d'una sobredosi de diagnòstics, a canvi de cap remei. La caiguda de l'imperi occidental s'ha produït amb estrèpit. No disposar de vacunes és un imponderable, però l'escassetat de màscares a principis d'any perseguirà per sempre a l'orgull europeu.
Només és ciència-ficció, però vola molt enganxada al terreny. L'acceptació sense qüestionament pot arribar a la conclusió precipitada que el món s'ha instal·lat en l'estoïcisme. No obstant això, Sèneca predicava que «la vida no consisteix a esperar que passi la tempesta, sinó en ballar sota la pluja». Sota aquesta premissa, els talps refugiats per evitar el contagi són tan irresponsables com les alegres cigales.
El contagi ha estat universal, si s'inclouen les malalties econòmiques, psicològiques o socials adjacents al coronavirus. En una situació de combat, ja que es parla absurdament de la guerra contra el virus, es corre el perill que les exageracions es considerin part de l'esforç bèl·lic. El canvi d'actitud es reflecteix en el personatge més equilibrat del planeta. Al març, Angela Merkel es dirigia a estrènyer la mà del seu ministre de l'Interior, però Horst Seehoffer li va retirar la salutació per motius higiènics. La cancellera va encaixar el rebuig amb bon humor, va arronsar les espatlles i va fer broma amb el perill de contagi. Al desembre, la cap de Govern alemany recorre a les llàgrimes per exterioritzar la gravetat de la situació. És a dir, s'ha optat per una solució emocional, que tensa encara més el conflicte fins al punt de plantejar de quin any no es va concloure que era el pitjor de la història.
