La vellesa

Els grecs i romans entroncaren culturalment amb una llarga i antiga tradició de respecte i veneració als ancians, la vellesa era molt elogiada i la mort era molt sentida per tota la comunitat. Plató va escriure textos admirables en «La Vellesa» (La República) i presenta la gent gran com els savis de la ciutat als que cal sempre atendre i demanar consells.

La longevitat era símbol de prudència i ponderació judiciosa, endemés reconeixien que els grans servaven la memòria i els coneixements dels avantpassats, però aquesta concepció amable es va perdre en la cultura occidental, hereva de la tradició jueva-cristiana, i esborrà de la memòria popular la idea que lligava la vellesa amb la saviesa, la virtut i la felicitat i que els grans representaven els patriarques provectes i morals de la família.

La paraula ancià agafà un sentit pejoratiu des de l'edat mitjana que travessà el Renaixement i l'edat moderna. I el que més es valorà és allò nou versus allò vell, el que és jove, bonic i elegant; l'ancianitat es convertí en lletja, no desitjable i deixaren de pintar-la i reproduir-la en les escultures, els artistes optaren pels cossos formosos i presumits, orgullosament joves.

Abans la vellesa era trista i desagradable, no s'ha esborrat de la memòria col·lectiva la imatge depriment dels grans avorrits, rònecs, asseguts a la porta de les cases a les hores que hi tocava el sol. Hi feien temps esperant el dinar o que algun passavolant amable els saludés. En el poble anualment se celebrava la Festa dels Vells, patrocinada per la Caixa; desfilaven rebent l'aplaudiment de la gent que els hi assegurava que feien molta patxoca. L'acte acabava amb un dinar de germanor on compartien taula amb els amics de la infància. La meva iaia mai volgué participar-hi perquè li semblava que era arrossegar la pena pel poble i quan els veia passar li feien llàstima perquè els recordava quan eren joves. La meva àvia Carmeta tampoc volia ser utilitzada per «La Caixa», que blanquejava malifetes amb un acte tan bondadós com fals. «No et vulguis fer vell, ni que t'ho paguin a bon preu».

El cinema, especialment el rodat als Estats Units, ennobleix la vellesa com un temps regalat que cal gaudir al màxim i demostra en molts films que els ancians no són uns trastos inservibles, que cal apartar, sinó que estan en tan bones condicions físiques que poden pilotar una nau del espai, fer esports de risc o grans caminades, el cinema europeu no és tan optimista quan tracta aquest període últim de la vida, en particular el neorealisme italià, que retrata com malvivien els ancians després de la Segona Guerra Mundial, i ens ha deixat films carregats de tristesa, però d'una gran bellesa, com el dirigit per Vittorio De Sica: Umberto D. Una pel·lícula sobre el costumisme de les miserables tribus d'alta muntanya del Japó, que ens va entendrir a tots, va ser La balada de Narayama (1983). Quan els vells se senten inútils i representaven una càrrega pesada per la família, els portaven als cims de la muntanya per ser devorats pels ossos que serien caçats servint d'aliment a la tribu.

Per a mi aquestes són les millors pel·lícules sobre l'envelliment: Cinema Paradiso de Giuseppe Tornatore, El abuelo d'en Garci, Las chicas del calendario, Elsa i Fred, Gran Torino de Clint Eastwood, A propósito de Schdmit, Ginger i Fred d'en Fellini, i En el estanque dorado d'en Mark Rydell.

Cert que la covid-19 s'ha encruelit amb les persones grans que vivien en residències i no reberen les atencions i les cures sanitàries adients, però també cal subratllar que el cos envellit té menys defenses que els dels joves i alguns arrosseguen malalties i són una diana fàcil per la mort.

Vaig veure un documental sobre el poble més longeu de tot l'Estat espanyol. En un redol dalt d'una muntanya de Lleó hi vivien poques persones de més de 80 i 90 anys. Un veral que havia sigut ric i molt habitat, fins tenia cinema, dos bars, botigues, i ara no en resta res perquè els joves van marxar. Quan la presentadora els preguntà què era el que més enyoraven de la vida d'abans, «els crits dels nens» i explicaren que a l'estiu, quan arriben els fills d'uns del poble gaudeixen molt contemplant-los jugant a la plaça.

Va escriure Jean-Paul Sartre a Esbós d'una Teoria de les Emocions que la mort verdadera no és la biològica, no la determina l'edat física, sinó que la mort autèntica és espiritual, la mort de l'ànima, que esdevé quan el subjecte perd la capacitat d'emocionar-se i no sent cap curiositat per saber ni res pel proïsme. Tot resulta fútil i eixorc perquè estan saturats d'indiferència, d'apatia i desídia. Res els commou, res vibra dins dels cors, fins la mort de persones pròximes els pot resultar aliena i llunyana. Per Sartre això significa la vellesa, ara bé si l'ànima es manté jove sents la bellesa, t'emociones, rius i plores.

Només una nova socialització o un plantejament crític pot fer trontollar l'animà rovellada. Un estimat professor d'Antropologia, en Claudi Esteva, em deia que hi ha un moment a la vida que la persona ja té unes idees i criteris fixats, invariables, sense preguntar-se si són erronis o vers; són els seus i se'ls estima i per fer-la canviar es necessitaria un nou aprenentatge social o un fet excepcional que el sacsegés de dalt a baix, la qual cosa és pràcticament impossible.

Ànims i que tinguem sort!