El PSC torna a situar-se en el centre del debat de la política catalana. Mentre Junqueras diu que les eleccions seran un pols ERC-PSC, la masovera Borràs ja ha contestat i vol ser ella l'oponent principal de Salvador Illa.
Els socialistes han resolt la jugada amb èxit. Miquel Iceta podia millorar els resultats de fa quatre anys, però Illa pot guanyar les eleccions. Davant aquesta dis?juntiva, el cap de cartell no oferia dubtes.
De ben segur centrarà el missatge amb la intenció d'aconseguir molts vots dels que assolí Inés Arrimadas en la darrera contesa. Es va emportar el vot útil dels catalans no independentistes i això ara ho aconseguirà sense cap mena de dubte el PSC.
Si bé el vot secessionista es repartirà entre diferents partits, el vot de centre serà d'Illa davant el radicalisme de Cs i PP. Les polítiques d'aquestes formacions no ofereixen ponts de diàleg, sinó més distanciament entre Espanya i Catalunya i això no porta enlloc. La victòria dels taronges ha resultat del tot inútil.
Salvador Illa és un dels ministres més valorats del Govern Sánchez. Ha lidiat amb la covid-19 amb errors i encerts, però en cap moment s'ha endinsat en el camp de les desqualificacions com avui ens té acostumats la política a casa nostra. És aquell noi que moltes senyores voldrien com a gendre, malgrat les ulleres de pasta.
Educat, disciplinat i bon gestor, pot presentar l'aval de la seva feina no només al Ministeri de Sanitat, sinó com a alcalde de la Roca del Vallès i com a bon negociador a l'hora de tancar pactes locals amb formacions de diferents ideologies. És pragmàtic, un home de tocar de peus a terra enfront les fantasies d'alguns dels seus contrincants.
Borràs, Aragonès o Carrizosa per e?xemple, han criticat la tornada del ministre socialista a Catalunya. Li retreuen que deixi el Ministeri quan fa quatre dies alguns d'ells li demanaven la dimissió. A?quest es un clar símptoma que l'arribada d'Illa pot disparar la intenció de vot del PSC.
En les darreres eleccions catalanes la pugna ERC-JxCat es resolgué amb la inesperada victòria de Ciutadans i els de Puigdemont superaren els republicans. Alguns símptomes demoscopis indiquen que, com li passa sempre a les portes de la campanya, ERC es desinfla. I tant la llista d'Aragonès com la de Borràs són de segona fila, sense cap novetat que pugui engrescar la ciutadania.
Tot sembla obert a hores d'ara. Mentre ERC té un electorat fidel, s'haurà de veure com es reparteix el vot dels seguidors o exseguidors de Carles Puigdemont. L'aparició del PDeCAT i PNC pot restar molts sufragis a JxCat. Si bé els nacionalistes de Pascal ho tenen complicat, el Partit Demòcrata conserva una implantació territorial que pot ser clau en els resultats finals.
ERC i JxCat sortien com a grans favorits. Ara s'hi afegeix un nou operador amb una llista encapçalada per una cara nova en la política institucional a Catalunya. Illa ja ha manifestat que compta amb els comuns de Jéssica Albiach, però seran els vots els que decidiran els pactes definitius.
Els blocs són ben significatius en aquests darrers temps, però no es pot descartar una majoria d'esquerres al Parlament de Catalunya. I si el PSC sap centrar el missatge pot ser la gran sorpresa d'unes eleccions que fins ara eren cosa de dos. Mentrestant, el paper de Cs i del PP serà testimonial. Els primers, amb una fuga de dirigents constant, es conformen amb una davallada controlada i els altres arrepleguen trànsfugues com Lorena Roldán per tal de gaudir d'un grup parlamentari propi que no tenen actualment. Aquestes circumstàncies faran que el vot útil tingui només des de l'esfera no independentista un únic protagonista: Salvador Illa, que ja ha anunciat que no dimitirà de ministre fins a l'inici de la campanya electoral.
