El corb i la garsa

La dita «en temps de farsa, el corb diu ´negra' a la garsa» és prou antiga perquè la reculli Jacint Verdaguer (Folklore, obra pòstuma, 1907). El plomatge de la garsa és negre al cap i l'esquena, però blanc al ventre i a les ales, mentre que el del corb és del color del carbó en la seva totalitat. Que la segona destaqui la foscor de la primera expressa la tendència a veure en els altres allò que en nosaltres mateixos no percebem, especialment si es tracta de defectes. (Del mateix recull verdaguerià: «Si reprens els pecats meus, esmena't primer dels teus»). L'actitud que critica el refranyer la trobem incrustada en la manera de fer dels polítics professionals, però encara més en els estols de rondinaires que habiten les xarxes socials. Si ja n'estem patint la xisclada intensa i inacabable, fa por imaginar el que ens espera durant les sis setmanes que manquen per a les eleccions catalanes (si la pandèmia no les ajorna). Els adjectius desqualificatius volaran com sagetes de punta emmetzinada i des dels merlets de les fortaleses de veritat i autenticitat s'abocaran grans calderes d'oli roent sobre el cap dels heretges, dels infidels i dels equidistants, que rebran de totes bandes. Tothom dirà de tothom que amb aquests no s'hi pot anar ni a prendre cafè, com si les cafeteries no passessin prou pena amb els horaris de pandèmia. Arribarà la nit del recompte i el sistema proporcional ens enviarà a dormir amb la certesa que els pactes són inevitables. L'endemà la garsa li dirà al corb que, ben mirat i segons des d'on li arribi la llum, les seves plomes no són negres sinó argentades, tirant a blanques. I el corb li dirà a la garsa que, ara que s'hi fixa, la troba gairebé albina. Ràpidament descobriran que tots dos són omnívors i tant els fa una carronya com una sargantana. El corb portarà la cartera d'Interior i la garsa, la d'Hisenda. Però la volada de rondinaires insultadors no estarà gens contenta i farà un soroll tan insuportable que riu-te'n dels ocells de Hitchcock.