És sorprenent la proclivitat dels nostres polítics a ficar-se en bassals, jardins incultes i embolics jurídics, pretenent després que siguin els jutges els que arreglin els seus disbarats. La mare de tots els embolics d'aquesta classe va ser, sens dubte, l'Estatut de Catalunya de 2006, elaborat amb més adrenalina identitària que respecte a la Constitució. Quan un artefacte semblant es posa jurídicament en qüestió, tot és pressionar el Tribunal Constitucional perquè tapi els enormes esvorancs del macroinvent amb el pladur de les seves famoses sentències interpretatives de rebuig. Aquesta tècnica, veritablement màgica, mitjançant la qual una sentència formalment desestimatòria del recurs d'inconstitucionalitat resulta materialment estimatòria respecte d'un dels potencials significats lingüístics de la norma impugnada, serà, de ben segur, la que caldrà aplicar a la llei Celaá en tant que suprimeix el caràcter del castellà com a llengua vehicular de l'ensenyament.
El Govern sembla igualment disposat a ficar-se en l'embolic de l'indult als presos del procés (on, segons i com, pot topar amb el rebuig de la sala tercera del Tribunal Suprem) o en el de la reforma legislativa dirigida a reduir la punibilitat del delicte de sedició, la qual cosa suposaria un indult encobert atorgat a delinqüents no penedits.
També estava en la ment del Govern rebaixar de tres cinquens a majoria absoluta l'elecció dels vuit vocals del Consell General del Poder Judicial no procedents necessàriament de la judicatura. Això podia tenir un discutible encaix constitucional, però en tot cas la idea es va enfonsar davant les advertències de la Comissió Europea sobre la seva possible afectació a l'estat de dret. Sí manté l'executiu, en canvi, el seu propòsit de limitar els poders del Consell quan es trobi en funcions, assumpte tampoc completament pacífic en termes jurídics.
Ara bé, els partits que integren l'actual coalició governant i també, sorprenentment, el PP, sense cap por al patinatge constitucional, sostenen últimament la necessitat d'aprovar una llei de la Corona. Alguns d'ells especifiquen fins i tot que es tractaria d'una llei orgànica, cosa que ha de semblar més altisonant.
Nova i peregrina ocurrència de la classe política! Abans de res perquè les lleis orgàniques, l'aprovació de les quals requereix majoria absoluta al Congrés, són únicament les que esmenta, taxativament i exhaustiva, la Constitució. I aquesta, amb relació a la Direcció de l'Estat, es refereix a aquest tipus de normes només en el seu article 57.5, d'acord amb el qual seran elles les cridades a consignar les abdicacions i renúncies règies i a resoldre «qualsevol dubte de fet o de dret que ocorri en l'ordre de successió de la Corona». Així va succeir amb la Llei Orgànica 3/2014, de 18 de juny, per la qual es feia efectiva l'abdicació de Joan Carles I. En conseqüència, la llei de la qual ara es parla no pot ser orgànica.
Dit l'anterior, pot el legislador ordinari establir regulacions addicionals al que disposa la Constitució sobre la Direcció de l'Estat? Al meu parer, sí, però tenint cura de no alterar el sentit o el significat de les previsions constitucionals, la qual cosa el situaria en el mateix pla funcional que el poder constituent en completar inadmissiblement l'obra d'aquest. Atenció, doncs, a aquest relliscós terreny! Per a què es vol, en realitat, aprovar una llei de la Corona? Es parla de dotar la institució de més «transparència» o, més vagament encara, de «reforçar» la Corona. És a dir, que ves a saber!
Preocupa molt -en aquest cas amb raó- l'abast omnímode de la inviolabilitat del Rei, i es pretén restringir-la als actes mitjançant els quals exerceix les seves funcions de cap de l'Estat, amb exclusió, doncs, dels actes de naturalesa privada (com serien, per exemple, els il·lícits tributaris).
Referent a això, però, res pot fer el legislador ordinari i es necessitaria una reforma de la Constitució, la qual és terminant en proclamar que «la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat» (art. 56.3). Els d'Unides Podem voldrien que aquesta inviolabilitat no emparés ja el Rei emèrit en relació amb els seus actes privats anteriors a l'abdicació. Ara bé, la inviolabilitat és perpètua i, a més, el dret fonamental a la legalitat penal (art. 25.1) impediria donar caràcter retroactiu a la responsabilitat a posteriori.
Llavors, què? En totes aquestes maniobres s'hi conjunten la pressió de Podem i els nacionalistes amb la crisi d'imatge de la institució. Però la solució no és jurídica, sinó política: deixin al Rei fer la seva feina, que la porta a terme molt bé. I no caiguin en els embolics dels enemics de la Constitució.
