Aquestes festes nadalenques tan atípiques que hem viscut ens han situat en una mena de llimbs temporals. A l'espera de la vacunació massiva de la població i amb l'horitzó d'arribar sans i estalvis a les properes vacances d'estiu, hem acabat el curs entre màscares i restriccions a la mobilitat. Res del que hagi passat cobrarà importància, tret que la piconadora social i econòmica pugui tornar a posar-se en marxa a tota màquina, amb el consegüent efecte rebot embriagador que succeirà la pandèmia. Un nou renaixement.

Ja es veurà. El que sí sabem és que aquesta fractura sanitària en la marxa del món ha creat una fissura prou profunda per marcar un període històric diferent. I a més amb paradoxes que són reincidents. Com ens recorda l'historiador José Enrique Ruiz-Domènec, tots els canvis d'època en els últims deu segles s'han produït en els anys 20 de cada centúria. En la present, de moment, el Regne Unit ja no pertany a la Unió Europea des de fa uns dies, Donald Trump ha estat noquejat per un ancià demòcrata i la insurgència catalana s'ha refredat fins a saber en què queden les eleccions autonòmiques d'aquest febrer i les presidencials del Barça de finals de gener en relació amb Leo Messi.

Curiós l'aldarull europeu dels britànics. Com al llarg de tota la seva història, la insularitat els ha situat sempre a una prudent distància del continent, del qual per més boira que generi el canal de la Mànega, mai s'han allunyat prou, ni tan sols en temps del seu flamant imperi naval. Els britànics porten entrant i sortint d'Europa a conveniència des de l'arribada de les legions romanes al seu territori. De la mateixa manera que se les han arreglat per no caure mai a la fossa de les crisis profundes resolent amb proverbial pragmatisme l'últim instant de cada conflicte. Entre altres raons, perquè mai es donen per vençuts fins a la línia de meta.

Això explica que en qüestió d'una setmana, amb els terminis esgotant-se amb suspens, la Unió Europea i el Regne Unit arribessin a un acord comercial en tota regla pel qual es garanteix el lliure comerç entre tots dos, cosa que als efectes reals de mercat implica que tot seguirà igual -més de 700.000 milions d'euros d'intercanvi anual- llevat que els controls burocràtics a les fronteres seran més primmirats. Hi haurà més feina a les duanes, no n'hi ha dubte, cosa que no sempre és inconvenient del tot, ja que al seu voltant creixen els negocis, com passarà en aquesta nova frontera que s'han inventat en la línia marítima entre les dues Irlandes, apropant-les una mica més i no només en la selecció de rugbi que comparteixen des de fa dècades.

La idea de convertir els límits divisoris en una oficina factual a molts quilòmetres de distància s'ha procurat també per Gibraltar, on per a perplexitat dels «patriotistes» espanyols, el Brexit britànic ha procurat l'eliminació de la reixa i el lliure trànsit de treballadors de La Línea al Penyal, resituant les duanes al port i l'aeroport gibraltarenys. Es guanyarà en convivència i, per tant, en normalitat.

Heus aquí dues solucions creatives i transitòries a problemes enquistats que una qüestió major ajuda a reformular. Una situació que Espanya haurà d'afrontar ben aviat davant la magnitud de les dificultats que en els pròxims mesos se li plantejaran. Començant per Catalunya, on l'indult als presos del procés i les eleccions a la Generalitat són a tocar. A la qüestió territorial -amb un ull observant el curs de la política marroquina- s'ha de seguir la situació de debilitat de la institució monàrquica i, immediatament i precisament, el repartiment dels fons econòmics de la UE.

I és just la nostra condició de país europeu el que ens obliga a abordar els contratemps i a fer-ho sense fogots, des d'una posició moderna i autocrítica. No serà fàcil. El Regne Unit ens ha mostrat el camí de la versatilitat per no caure en aventurismes revolucionaris o en recalcitrants involucions. A la nostra monarquia li calia un rei més jove i germànic per gua?nyar credibilitat, res de corones capritxoses. I al nostre Estat de les autonomies -un invent nacional que va sorprendre Europa en el seu moment- només cal posar-lo al dia, fent-lo més just i equitatiu.

Per assolir aquest caràcter europeu, el que deriva de la terra més antropitzada del planeta segons George Steiner, la més humanística per a William James, als espanyols ens falta encara un bull: aquell que ens procuri deixar de militar sense capacitat crítica en una trinxera ideològica de per vida i que, al mateix temps, ens faci creure que és possible l'alta cultura i la màxima expressivitat en el nostre idioma sense necessitat de cridar, insultar o procedir a veus de comandament. És a dir, menys política de partits i tertúlies de verdulerisme televisiu, i més pactes de moderació i bona música i literatura.