Darrerament hem tingut la sensació de mirar la realitat a través d'un calidoscopi. Un en el qual cada vegada que girem el seu mecanisme obtenim una distopia encara pitjor. Setmanes enrere, l'arribada de les vacunes donava un alè d'esperança per frenar la pandèmia. Avui les mesures s'han endurit pel fracàs de la vacunació.

Aquest calidoscopi en què s'ha convertit la realitat, els seus miralls, ens allotja. De poder sortir per la comarca vam tornar al municipi, als tancaments, mentre convivim amb el toc de queda. Camino pel Corte Inglés de Girona i torna a estar tot tancat. Sentim la claustrofòbia a flor de pell. La mala administració fa que aquest horitzó, el del nostre tub, es redueixi de mida.

Boniques són les frases que ens deien, antany, que la realitat depenia de les ulleres amb les quals miréssim el món. Avui dia sembla com si ens haguessin enganxat uns aclucalls a les temples.

Mirar és tot. Diuen que molts miren el passat de Catalunya com si ho fessin a través del mirall retrovisor d'un cotxe. Tothom sap que en aquest reflex sempre queda un angle mort. Una cosa que no es veu. L'evocació històrica recent ens omple d'ells. Un exemple clar són els grans empresaris catalans que es van fer rics durant el franquisme. Avui, amb la pandèmia pel mig, és com si els nostres dirigents conduïssin aquest cotxe, cap al futur, però marxa enrere, mirant pels mateixos miralls retrovisors l'esdevenidor.

L'angle mort amb major possibilitat de dany són els 3,8 milions d'aturats, xifra delirant que converteix aquesta ruta en què viatgem en un immens peatge. Un altre angle mort és aquesta idea del pitjor populisme, semblar ser que contagiosa a escala mundial, de total menyspreu a les institucions i la legalitat.

Aquesta idea del «Poble Elegit» i la seva necessitat de fer-se amb el poder. Amb el que ha passat al Capitoli americà, la comparació amb la DUI catalana va desbordar les xarxes.

Finalment, un altre angle mort és aquesta santificació de tot el referent a l'independentisme, com aquests tàpers que van fer d'urnes, preguntar-li a Meritxell Budó, que les dona com a objectes històrics, o a Quim Torra, que regala les seves banderetes als museus. Santificar un objecte és divinitzar la persona a qui va pertànyer. Una cosa així com la sang dels sants. Hem de deixar de santificar i utilitzar la crítica abans que l'adoració divina. Que som al segle XXI.

Avui més que mai, per afrontar el futur hem de mirar els angles morts.