El servei militar

Vaig estar a punt de ser declarat desertor per culpa del secretari de l'Ajuntament del meu poble. Dies abans dels Reis el pare em va dir que el dissabte aniríem a Girona. Un cop a Girona li comentà que era estrany que no ens haguessin avisat per saber quin dia ens havíem de presentar per fer la mili. Vaig anar al quarter i el brigada: «Chaval, el lunes a les 10, quiero verte aquí».

Quan li digué al pare, jutge de pau, «el secretari durant les vacances no ha anat a treballar». Ja al poble m'envià a cal secretari negligent i anàrem tots dos a l'Ajuntament. Una muntanya de cartes damunt la taula i la del Govern Militar amb els noms dels reclutes. Va cridar un empleat i els avisàrem.

El secretari em va mirar als ulls i vaig entendre el missatge sense paraules «això només ho sabem tu i jo». Em va prometre que em cuidaria durant tot el servei militar, vaig recórrer a ell en dues ocasions i complí. Es va escampar pel poble que la carta s'havia extraviat per culpa de Correus.

El més elemental i senzill que aprèn un recluta és marcar el pas. No me'n vaig sortir mai, quan tocava desfilar em feien fora de la formació i se'm va dir que no sabia caminar i m'engegaven a un descampat a entrenar-me a aprendre a caminar. Això del pelotón de los torpes no se'm va aplicar i fins que el coronel del CIR, com em va dir confidencialment un tinent, va conèixer la meva imperícia desfiladora i s'interessà per saber qui era aquest recluta tan inútil, quan s'assabentà que estudiava la carrera de Filosofia Pura comentà «No hay nada que hacer tratándose de un filósofo».

Per descomptat que no sabia fer res bé amb l'escopeta i quan vaig arribar al quarter un sergent comprovant que era un inepte em va preguntar què havia fet en el CIR. Li vaig dir que ajudava el caporal i el furrier, perquè no em volien en cap altre lloc.

En el CIR vaig coincidir amb un germà del boxejador basc Urtain, molt admirat. Un recluta fornit, de pedra picada, que feia de traductor a un company, que no entenia el castellà perquè vivia en un mas a les muntanyes on encara no hi havia arribat el castellà; nosaltres pensàvem que tenia o molta terra a l'Havana i així es deslliurava dels serveis o que no simpatitzava amb l'exèrcit, puix que el 1970-71 ETA estava matant.

Hi havia comprensió i certa tolerància i educació entre els quadres militars perquè els havia arribat la informació que mai s'havien concentrat tants universitaris en el CIR i l'exèrcit volia oferir una imatge moderna i civilitzada perquè no creguéssim que els militars són incultes i violents.

També el fill del director del Liceu de Barcelona em va impressionar molt. Tenia uns vint-i-dos anys i sabia que acabat el període d'instrucció recuperaria la vida i la feina. Treballava per a una multinacional discogràfica que li representava fer estades a Londres i als Estats Units i ell decidia quins grups musicals contractaria la seva filial espanyola. Mai havia conegut una persona amb oïda tan excepcional. Li era suficient escoltar un fragment d'una cançó per saber si era un plagi o una tonada original.

Sempre m'havia preguntat si una banda de música podia escriure i musicar tantes i contrastades bones cançons. Paul Anka és l'autor de My way que cantà Frank Sinatra i va compondre l'èxit de Tom Jones She's a Lady. Segons ell no tot el dels Beatles és dels Beatles; la discogràfica, dotada d'un equip formidable, signava milionaris contractes de drets d'autor; així John Lennon i Paul McCartney, els més llestos, esdevenien propietaris de la cançó. La que més desentona és Yesterday, que canten i toquen de mala gana, no té res d'estil «beatle».

Només una vegada vaig sentir el nom d'en Franco, en la festa de la infanteria, quan van fer venir unes pepes que ba?llaven amb poca roba i simulaven cantar. Un dia en el quarter va aparèixer un ?brigada que havia sortit del psiquiàtric per mania persecutòria i obsessió malaltissa contra els russos. No era mala persona i una nit despertà al quarter perquè començà a cridar «Ens ataquen els russos».

El catedràtic Claudi Esteva em va dir que aprofités la mili per fer un estudi sociològic, que el podríem convertir en tesi doctoral, sobre la conducta dels nois dins d'una estructura militar, com canviàvem. Li vaig presentar un qüestionari, que ell polí i millorà.

Necessitava pel meu projecte fer enquestes i entrevistes a soldats de diferents regions d'Espanya. Era important l'origen geogràfic; per alguns fer el servei era un temps robat que no recuperarien, però altres n'estaven contents perquè havien sortit del poble, havien viatjat, conegut altres nois i deixat de treballar, unes vacances pagades sense esforç laboral, gaudien de l'amor patri, se sentien importants desfilant, acataven la disciplina, el ritual dels exercicis físics i manejaven les armes com els cowboys.

Gràcies a un tinent vaig demanar permís al coronel per fer el treball de camp. Em va rebre bé, li vaig exposar el sentit de l'estudi i amb bones paraules em va dir que no fes enquestes, que no volia embolics i que no hi figurés el nom de cap militar. Entesos.

La sociologia era un saber massa modern que crea conflictes. El mateix pensava el poder quan la va crear August Comte: si la societat ja és perfecta no cal analitzar-la.

Ànims i que tinguem sort!