Pere Aragonès és el president i no s'ha atrevit a actuar com a tal. Ha tingut més por del què diran convergent que l'instint polític que cal per exercir el càrrec amb grandesa, i fins i tot amb dignitat. Ben igualment, vol ajornar les eleccions perquè té por que el 14 de febrer la pandèmia estigui desbocada i una vegada més els convergents l'acusin de mala gestió. Quan hi ha més acomplexament que esperança, perds. I ets la derrota. Esquerra no gosa guanyar i Junts per Catalunya té por de perdre.
Que s'ajornin les eleccions, i s'ajornaran, és un escàndol de república bananera. La idea de democràcia que té l'independentisme és tan feble que pots anar a dinar al Nairod, i a comprar un abric d'Armani, però no pots anar a votar. Cancel·lar les eleccions mentre pots anar a uns grans magatzems és propi d'un país que del que va passar l'1 d'octubre de 2017 en diu referèndum i a més a més creu que va generar un mandat. Gent de baixa estofa, totalitarisme de poblat i roc a la faixa. Sofregit moral. Agonia de la llibertat. Els catalans vivim tan avesats que en nom de la suposada nació catalana se'ns insulti i se'ns trepitgi, tan aliens al respecte institucional i a l'ordre que converteix les tribus en pobles, i els pobles en estats, que assistim com una que s'ho deixa fer tot a un ajornament electoral justificat amb arguments de pa sucat amb oli.
Aragonès té pressa per ser president, però té tanta por de no ser-ho que desencadena tots els fantasmes que el poden allunyar de la victòria. Totes les enquestes -la de La Vanguardia inclosa, per cert- donen Illa de guanyador i que Junts queda per davant dels republicans. Esquerra té aquestes dades i no vol eleccions. Junts té aquestes dades i tot i que d'una banda és conscient que Laura Borràs és molt justeta, i que el seu «efecte» serà de curta durada, tampoc no vol les eleccions perquè creu que una ERC humillada i tercera pot tenir la temptació de reeditar el tripartit, amb l'excusa que Illa ha quedat primer. El PSC vol eleccions precisament perquè les dades l'afavoreixen, i creu que l'ajornament és una cacicada dels que, quan veuen que perden, canvien les normes del joc. Però de tota manera creu que la bona rebuda que ha tingut Salvador Illa com a candidat no és conjuntural i respon tant a la seva personalitat com al fet que la societat catalana està cansada de conflicte, de manera que no tem l'ajornament i creu que igualment estarà en disposició de guanyar les eleccions, se celebrin quan se celebrin. El que pensin PP, Ciutadans, Vox i la CUP és irrellevant, de manera que no em sembla necessari consignar-ho.
Junts té la situació electoral més estranya que ha tingut en molt de temps: si donem per descomptada la més que probable victòria d'Illa, quedar per davant d'ERC no seria ben bé guanyar però tornaria a ser un èxit. Derrotar Esquerra amb tot en contra, amb una candidata de paper d'estrassa, que ells mateixos saben que no va enlloc, i que ni Puigdemont volia, en considerar-la una «Torra 2», té molt de mèrit. Un mèrit especial, provincià i fratricida, contrari a l'esperit amb què els països que valen la pena aconsegueixen les independències, però al capdavall un mèrit. I en canvi podria ser una victòria del tot contraproduent, que els deixés a l'oposició, perquè els republicans, com tots els acomplexats, quan perden, en lloc d'intentar millorar, reaccionen amb un gran ressentiment. El ressentiment és la covardia pòstuma dels que no s'atreviren a ser valents quan calia. Pere Aragonès no s'ha atrevit a ser president, tal com Junqueras no es va atrevir a aplicar l'1 d'octubre i el primer que va fer després d'haver proclamat la independència fou lliurar-se a la policia. Espanyola, naturalment. I és així que les enquestes, i això Esquerra ho sap perquè també ho diuen les seves, detecten que els catalans ja saben que «el partit de Macià i de Companys», a l'hora de la veritat, no prendrà les seves decisions sinó les que digui Convergència.
De tota manera, som on hem estat sempre. Després d'alguns anys d'agitació, d'una agitació que sempre ha estat catalana, és a dir d'article de broma, tornen Convergència i el PSC a liderar les enquestes. I si en aquest cas guanyaria Illa és perquè és molt més convergent que Borràs. El que Salvador Illa és i representa s'assembla molt més a Jordi Pujol que Laura Borràs. El PSC s'assembla molt més a la vella Convergència que Junts, que per no saber, no saben ni robar. De Macià Alavedra i Lluís Prenafeta als «trapis» de Laura Borràs i del seu amiguet hi ha la història d'una decadència, d'un país que ha triat desfeta i que ha perdut els fonaments: el «saber qui mana». Amb Núñez, Maragall, Pujol i Felipe/Aznar, tothom sabia qui manava, a Catalunya i a Espanya. Uns eren socialistes, els altres convergents, i els altres conservadors. Però tots érem de dretes i anàvem nets i polits pel carril que tocava.
Hem tibat tant la corda que ara les coses tendeixen endreçar-se. La gran novetat serà que tornarem a fer el mateix que havíem fet sempre. Illa diu: «Torna Catalunya». Té raó. Rajoy deia que la realitat és el pitjor enemic d'un boig.
