Em vaig conjurar amb mi mateix per no llegir ni un sol llibre de confinats amb excés de melic que es creuen capaços d'extreure reflexions genials del seu enclaustrament. Ha resultat un principi encomiable però d'obligat incompliment, llevat que abandonis la lectura, perquè la producció literària íntegra consisteix en escriptors acovardits amb capítols com març, abril i així successivament. En mitjans més apassionants com la televisió, ens ha de preocupar la fractura narrativa, perquè la singularitat vírica de 2020 li atorgarà una atmosfera massa característica a la producció ambientada en aquest any.
Seríem incapaços de distingir 2008 de 2012 si la imatge no ho especifica amb subtítols, però 2020 resultarà inconfusible per les seves màscares i els seus carrers buits. Aquesta orientació paisatgística ja va passar amb l'11-S. En totes les pel·lícules que mostren el perfil de Manhattan, que són gairebé totes les pel·lícules, l'ull ociós busca el perfil de les Torres Bessones per ubicar l'acció pre o post Osama bin Laden. La fractura narrativa és un impacte de la magnitud suficient per anul·lar la realitat prèvia. Al-Qaida ens va lliurar de tots els assajos socioeconòmics previs a 2001, reduïts al nivell de xerrameca que haguessin merescut en qualsevol cas.
En la mateixa senda, intenti llegir avui un llibre pontificador escrit el 2019. O millor ni ho intenti. Mentre els productors de pel·lícules futures contracten tres mil extres amb mascaretes per a les seves escenes de masses, assistim al fenomen simètric dels rastrejadors que detecten els paràmetres de la nova època en cada estrena literària o artística prèvia al confinament. No demostren olfacte, sinó simplicitat. És la deliciosa escena en què un periodista felicita un autor, per la rapidesa amb la que ha captat l'Angst de la pandèmia, per rebre de resposta un categòric:
- Ho vaig escriure fa tres anys.
