17 de gener de 2021
17.01.2021
Diari de Girona

Periodisme i democràcia: simbiosi imperfecta

17.01.2021 | 00:19
Periodisme i democràcia: simbiosi imperfecta

Segons l'últim informe de Reporters Sense Fronteres (organització no governamental internacional d'origen francès l'objectiu de la qual és defensar la llibertat de premsa al món i, en concret, als informadors perseguits per la seva activitat professional), durant el passat 2020 van ser assassinats 50 periodistes per exercir la seva professió i uns altres 387 es troben presos per realitzar aquesta feina. Són xifres que, tot i que es repeteixen any rere any, hem assimilat com a gairebé «normals», i és que tota dada que es reitera una i altra vegada corre el risc de ser acceptada com una realitat a la qual l'individu s'acaba per acostumar. Però no hauria de ser així. La relació entre llibertat informativa i democràcia és estreta, tenint en compte que el primer concepte constitueix una condició sine qua non per a l'existència del segon. Com més perfecta, rigorosa i excel·lent sigui la primera, millor qualitat tindrà la segona. «La premsa és l'artilleria de la llibertat», deia Hans Christian Andersen. «Les nacions prosperen o decauen simultàniament amb la seva premsa», deia Joseph Pulitzer. Totes dues, afirmacions precises. Sense una premsa lliure, la llibertat queda indefensa i les nacions democràtiques cauen.

Per això, hem de preguntar-nos si ens preocupa realment aquesta qualitat de la informació que consumim, la veracitat de les notícies que es difonen i les condicions en què un periodista treballa o un mitjà de comunicació informa. Molt s'ha parlat aquests últims mesos sobre les precàries situacions laborals amb el personal sanitari (un altre servei públic essencial que ha de ser objecte de la nostra preocupació), però gairebé ningú repara en els canals que emeten les informacions, per més que resulten fonamentals. Tant com l'Administració de Justícia, la Sanitat o l'Educació, la llibertat de premsa s'alça com a indispensable en un Estat Constitucional ple. No obstant això, desperta escàs interès entre la ciutadania i compta amb una minsa protecció en el nostre ordenament jurídic.

És cert que les estadístiques reflectides en l'informe de Reporters sense Fronteres s'associen a països com Mèxic, la Xina o l'Aràbia Saudita, on el crim se situa per sobre del poder polític o la dictadura s'exerceix amb mà de ferro. Es podria pensar, per tant, que ens trobem davant d'un problema aliè a Espanya encara que, en aquest cas, incorreríem en un greu error. Els reptes als quals s'han d'enfrontar els periodistes espanyols presenten cada vegada més complexos i les amenaces que pateixen es multipliquen, entre elles les següents:

1.- La independència: el mitjà de comunicació i els professionals que hi treballen han de desenvolupar les seves funcions amb independència, és a dir, desproveïts de pressions o influències que maquillin i distorsionin la informació o, directament, l'ocultin. Per a això, cal que disposin d'una autosuficiència econòmica que eviti la seva dependència dels grans centres de poder sobre els quals han d'informar, així com d'uns controls deontològics eficaços que garanteixin la neutralitat i l'objectivitat en el tractament dels fets noticiables.

2.- Les «Fake News»: la manipulació organitzada a gran escala i la propaganda han augmentat amb l'arribada d'Internet i les xarxes socials. Qualsevol vídeo pujat a YouTube, qualsevol escrit publicat a Twitter, qualsevol enllaç penjat a Facebook, poden acabar obtenint milions de lectures i reproduccions, elevant a la categoria de notícia el que no ho és. Milions de persones crèdules estan disposades a creure el primer que llegeixin o vegin i altres tants milions de fanàtics tan sols estan disposats a llegir o veure aquells continguts permesos pels seus dogmes o credos. Acceptada aquesta realitat, és urgent treballar perquè tant els crèduls com els fanàtics recuperin l'esperit crític i el desig de consumir informació rigorosa i veraç.

3.- La censura i les amenaces: nombroses notícies molesten a les diverses esferes de poder (polític, econòmic, criminal, entre d'altres). Això suposa patir pressions amb l'únic propòsit d'ocultar la notícia, per conservar o engrandir les se?ves quotes de domini. Només cal recordar com altres anys el mateix informe de Reporters Sense Fronteres ha denunciat coaccions provinents de l'independentisme català sobre determinats periodistes, o reiteració de sentències condemnatòries per negar algunes administracions públiques campanyes institucionals a aquells mitjans crítics amb la seva gestió.

4.- La ciutadania: vivim una etapa d'abandonament dels mitjans de comunicació convencionals en favor d'altres alternatives no fiables. Una època de youtubers i influencers on no només la distinció entre informació i opinió és difusa, sinó que amb prou feines és possible diferenciar la propaganda de la notícia. S'imposa recuperar la confiança en les fonts tradicionals d'informació, cridades a guanyar-se la confiança a força de professionalitat, rigor i neutralitat.

5.- La veracitat: tampoc són bons temps per a la veritat i la reflexió. A la gent li agrada llegir i escoltar allò prèviament interioritzat com a postulats de fe indestructibles. Proliferen els grups d'ofesos, indignats davant la difusió d'idees que els repel·leixen, i de col·lectius que, a manera de secta, ataquen suposats enemics i exalcen suposats líders. La veritat, l'objectivitat i l'anàlisi en profunditat requereixen esforç i dedicació, sent bastant més senzill quedar-se amb el titular políticament correcte o amb la insistència de l'eslògan buit. Esforçar-nos per conèixer la realitat i la veritat com a úniques vies per ser ciutadans lliures i responsables es torna, doncs, imprescindible.

Mentre no li dediquem temps i esforç, la necessària unió entre periodisme i democràcia seguirà presentant una simbiosi imperfecta que perjudicarà la qualitat del nostre sistema democràtic i que, com deia Joseph Pulitzer, derivarà en la decadència de la nostra societat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook