El Govern de la Generalitat vol ajornar les eleccions, programades per celebrar-se el 14 de febrer, per culpa suposadament de la pandèmia. El president d'ERC al Parlament, Sergi Sabrià, ha confirmat que es podrien fer e?l 14 de febrer, perquè el govern català ho ha fet sanitàriament tot molt bé, el país està preparat per votar avui mateix, però millor allunyar-les perquè el mes de maig és primavera florida, fa sol i els ocells refilen. Qui t'entengui que et compri! La declaració tan poc espavilada m'evocà al general francès que arengà a la tropa perquè es vacunessin contra la malària vociferant: «Parlo per experiència personal, vaig passar la malària i tots els que emmalaltiren van morir o es tornaran bojos».
Els metges són els més partidaris d'allunyar les eleccions; sovint es declaren impotents davant el poder polític que atén més a les necessitats polítiques i electorals o a afavorir el sector econòmic, que no a les urgències sanitàries.
Aquesta dilació perjudicaria Salvador Illa perquè desdibuixa l'efecte mediàtic del seu nomenament, com a primer de la llista del PSC, convertint-lo en un candidat més que aspira a presidir la Generalitat; si no es retardés la votació brillaria amb més força i tot indica que aquest motiu ha estat molt influent a l'hora de buscar l'ajornament electoral, malgrat que s'ha disfressat de l'interès per la salut pública. El PSC era i és ben lliure de triar qui pot treure el millor resultat i aquesta elecció ha despacientat a altres partits, que confiaven que es tornaria a presentar l'Iceta.
Aquest estiu, en el mes de juny, amb la Montserrat vàrem dinar amb la Neus i en Pep, i com és habitual parlàrem de política. Tots quatre coincidírem que el PSC no presentaria com a spirant a la presidència de la Generalitat en Miquel Iceta, la raó fonamental és que ja li havia passat per alt l'oportunitat històrica, a més el PSC tenia quatre o cinc bons candidats per figurar a la graella de sortida. El primer de la llista en Salvador Illa, més o menys empatat amb la presidenta de les Corts de Madrid, Meritxell Batet, que si li demanaven ho acceptaria i també dues alcaldesses, la d'Hospitalet, Núria Marín, llavors sense màcula de suposada corrupció, i la de Santa Coloma de Gramenet, la Núria Parlon.
El problema que ens plantejava l'Illa era la gestió de la pandèmia, que a l'estiu no era massa bona, però si se'n sortia o el presentaven convincentment com aquell que havia fet mans i mànigues per parar-la, seria el candidat volgut, si s'estavellava o l'estavellava la cridanera presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, no podria figurar com un flamant cap de llista del PSC. A hores d'ara el presenten com l'home de seny, centrat i dialogant.
Iceta és un professional que no ha fet res més a la vida que viure de la política, com altres viuen de la religió que també és una estructura social jerarquitzada. Viure treballant per política no el desqualifica gens ni mica perquè si una persona, motivada per la seva vocació, s'hi vol dedicar, qui som nosaltres per desaprovar-ho? No va acabar la carrera i ingressà de jove al partit socialista, l'Illa culminà els estudis universitaris i també pràcticament sempre s'ha dedicat i ha viscut de la política com a alcalde de la Roca del Vallés, després exercint càrrecs a la Generalitat, a l'Ajuntament de Barcelona i al partit, més tard com a ministre de Sanitat en el govern de Pedro Sánchez.
Jo no hi veig res de dolent o censurable en la trajectòria política de les persones que han viscut i viuen de la política i la crítica que es fa sovint a alguns polítics sempre l'he considerat injusta perquè és un noble ofici servir a la comunitat des del parlament o un organisme del partit. Ell va entrar-hi abans que els partits fossin una oficina de col·locació de desvagats o de joves sense ofici ni benefici, i així encara actua algun partit en aquestes eleccions que li ha fugit el personal i per omplir la llista arreplega tot el que troba, individus sense feina estable ben remunerada.
Aquestes eleccions tanmateix són les grans eleccions per ERC. Ara o mai. ERC anirà a totes. Molts prohoms d'ERC creuen que Catalunya té amb ells un deute i és arribada l'hora de saldar-lo. ERC havia governat la Generalitat en temps de la República i són molts els màrtirs que enriqueixen el seu arbre genealògic. Va aflaquir-se molt durant les primeres eleccions. No trobava un espai polític ben definit i els líders erràtics de llavors sense cap carisma, Joan Hortalà i Àngel Colom, no van saber aixecar seriosament el partit, fins que el capitanejaren en Carod-Rovira i en Puigcercós no va reeixir.
ERC pateix una fatalitat grega i quan es van convocar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya no va maniobrar bé oferint a l'electorat una opció nítida i ai las! una colla de nouvinguts burgesos van crear diligentment una nova formació agermanada amb els demòcrates cristians de Duran i Lleida i a l'invent l'anomenaren CiU (Convergència i Unió); un desconegut per la gent, un tal Jordi Pujol de Barcelona, comandà aquest vaixell d'èxit que s'apropià de tot l'espai nacionalista català i guanyà les eleccions, vatua l'olla! En aquells anys ERC no es va treure del damunt la pols antiga de ser el partit dels vells i passat de moda, que no tenia res nou per il·lusionar, excepte el seu meritós, heroic i èpic llegat. L'únic alcalde que tenien sempre apareixia en públic amb barretina. Una caricatura.
Aquella ERC desgavellada va haver de creuar molts deserts per refer-se; després de la caiguda d'en Colom, dos homes ja susdits relacionats amb el PSC d'en Pasqual Maragall, llavors catalanista, que els regalava regidories en els governs municipals van tenir l'ocasió d'entrar en el govern tripartit i la badada d'en Jordi Pujol fou no adonar-se que s'estava formant una coalició que el trauria del govern.
Ànims i que tinguem sort.
