Protesten els queixosos de sempre per la recent pujada de les tarifes elèctriques, ignorant potser que donar a llum és un procés per ell mateix dolorós. I en el cas de la llum domèstica el dolor se sent a la butxaca, que és un dels òrgans més sensibles del cos humà, diguin el que diguin els tractats d'anatomia.

No és culpa ni decisió del Govern, naturalment; encara que en els consells d'administració de les elèctriques niïn com si fos el seu entorn natural alguns expresidents del Consell de Ministres. Normal. La cigonya va al campanar i el primer ministre acaba migrant al cable de la llum després de concloure la seva estada al capdavant del país. Hàbits dels ocells.

Entre els que han efectuat aquesta tradicional migració hi figuren el socialista Felipe González -que va deixar el lloc fa uns anys- i el conservador José María Aznar, que per aquí va estar o està d'assessor. A això cal sumar el pas de diversos exministres de tots dos bàndols pels consells de les elèctriques, encara que això ja forma part dels premis menors.

En això es coneix que no hi ha ideologies ni colors partidaris quan es tracta de complir amb la tradició.

Res d'això treu que les pujades responguin a la llei de l'oferta i la demanda, segons ens recordava Mariano Rajoy quan era al Govern, de la mateixa manera que ara ho fan els ministres de Pedro Sánchez. Al de Pontevedra el posaven verd llavors els que ara són al poder, que al seu torn han de patir els retrets de l'oposició que anys enrere ocupava el comandament.

Cert és que els reajustaments cap amunt del preu de la llum, a diferència d'altres rams de la producció, obeeixen a complexos mecanismes que van més enllà del simple mercat. Hi influeixen els peatges d'energia, l'impost especial sobre electricitat, l'IVA (que és d'un 21 per cent) i altres conceptes que fan del rebut elèctric un jeroglífic de difícil interpretació per al profà. Que és qui el paga, és clar.

Gran ha de ser en qualsevol cas el dany infligit per les tarifades quan ni tan sols una nevada com no s'havia vist en dècades, afegida a la tercera onada d'una epidèmia sense misericòrdia, han aconseguit ocultar-ho en aquesta ocasió.

En realitat, la pujada general de preus és -al costat de l'arbre i el pessebre- una més de les tradicions nadalenques. Els governs acostumen a perpetrar-la a l'empara de la nit de Cap d'Any, aprofitant que molta gent està grogui a l'endemà.

Amb el poble anestesiat per l'alcohol i altres productes que s'ingereixen durant el Cap d'Any de Walpurgis, la data resulta d'allò més idònia per practicar aquesta dolorosa cirurgia de preus a l'alça sense que les víctimes ho notin en excés. En infligir totes les injúries d'un sol glop -com aconsellava el gran Maquiavel-, el Govern s'assegura que el mal humor dels ciutadans durarà tan sols uns pocs dies.

Pensàvem els més ingenus que aquest any seria diferent, donades les extremes circumstàncies del país i del món. Què va, què va. Ben al contrari, la nevada va justificar la substanciosa crescuda de la llum; alhora que pujava el gas i tampoc els concessionaris de les autopistes tenien pietat dels seus exhaurits usuaris.

El Govern s'ha limitat a complir amb la tradició de posar-nos a donar a llum tan típica d'aquestes entranyables dates. Però que consti que la culpa no és seva, sinó del mercat, d'Adam Smith, del neocapitalisme i de la tradicional amistat hispano-àrab.