Els hotelers assumeixen que la temporada començarà al juny. Un estiu curt que accentuarà encara més la crisi de l'economia i posarà a prova la pau social. Es reclamen més ajudes econòmiques per als negocis afectats i accelerar la vacunació massiva de la població per tal d'aconseguir la promesa immunitat de grup abans de l'estiu. Aquesta tasca es preveu difícil en les actuals circumstàncies, encara que segurament la propera aprovació de la vacuna d'Oxford -menys eficaç, recordem-ho, però més econòmica i amb menors dificultats logístiques- permetrà incrementar de forma notable la immunitat global. Veurem, perquè ens enfrontem a una cursa contra rellotge, amb els hospitals prop ja dels nivells màxims de saturació i amb una variant del coronavirus -la britànica- la capacitat de contagi de la qual amenaça de multiplicar la letalitat de la pandèmia. Les ombres a l'horitzó s'acumulen, mentre assistim a una crisi econòmica i política de les més estranyes que mai s'hagin viscut: triomfen les tecnocràcies autoritàries -el cas de la Xina-, mentre les democràcies occidentals van a la deriva. De la mateixa manera, uns pocs sectors -molt lligats a la disrupció tecnològica- capitalitzen la recuperació, al revés dels sectors lligats a l'economia tradicional: els gegants del comerç electrònic, per exemple, van a l'alça; a l'inrevés de la banca o la venda d'automòbils.

Descartades l'L, la U i la V, els experts de l'Acadèmia han començat a parlar de la K com a metàfora del moment que vivim i que viurem en els propers anys. En realitat, el que ens indica la K és que amb la pandèmia es despullen en tota la seva cruesa múltiples crisis anteriors: l'obsolescència del segle XX, l'arribada de la disrupció tecnològica, l'impacte demogràfic, l'hiperendeutament que ens tenalla, els fluxos migratoris i l'aparició de la Xina com a potència global de primer ordre. Res d'això té marxa enrere i, com a molt, podem aspirar a modelar aquesta revolució en marxa. L'estat de benestar, per exemple, s'haurà de reinventar a mesura que constatem la inutilitat de les fórmules tradicionals. I aquesta reinvenció sens dubte exigirà més diners, perquè la magnitud de la fractura social que estem patint -i que patirem- serà molt més gran del que ara mateix creiem. A més, adaptar-se a la nova economia suposarà establir un ecosistema que afavoreixi la creació de start-ups, l'impuls de l'R + D i el trasllat d'aquesta investigació a l'empresa.

En teoria, els diners europeus haurien de donar suport a aquesta transició si no els capturen les multinacionals de sempre. Veurem què passa, perquè es tracta d'un temor més que fundat. Cal reforçar la capacitat adquisitiva de la classe treballadora i dels aturats, al mateix temps que es facilita un nou marc competitiu que permeti l'arribada de nous actors a l'economia. Més educació i no menys, més dades i menys ideologia. Ens agrada aquest món? No, en absolut, però és imparable. Es pot pensar que, en els propers vint anys, tindrà lloc un enorme salt competitiu i el nostre futur dependrà de si som capaços de sumar-nos a la nova revolució industrial o de si, per contra, romanem ancorats en l'immobilisme. Aquesta és una altra conseqüència, em temo, de la temible lletra K.