Segons les estadístiques més recents, prop del 95 % dels ciutadans i ciutadanes del Principat entenen el català, i més del 81% el parlen. Però tan sols el 36% de la població ho fa com a primera llengua, amb una lleugera tendència a la baixa, mentre que un 7% parlen indistintament català i castellà com a llengua habitual, un 48% preferentment en castellà i un 7% en altres llengües. El paradoxal és que cada vegada hi ha més persones que l'entenen o el parlen mentre baixa el seu ús social. Fins i tot persones que poden tenir un nivell força alt en llengua catalana es poden sentir més còmodes parlant el castellà, sobretot amb altres persones que també el tenen com a llengua materna. En conjunt, una situació relativament similar a la d'Andorra o les Illes Balears i força millor, sens dubte, que al País Valencià, la franja d'Aragó i la Catalunya Nord. També és cert que de vegades ignorem la realitat d'alguns territoris històricament no catalanoparlants com ara la Vall d'Aran, on el català no ha estat mai la llengua pròpia i avui dia les tres llengües oficials (aranès, català i castellà) s'utilitzen de manera desigual. És el cas també de les comarques interiors del País Valencià, on el català o valencià no han sigut mai la llengua habitual atès que, després de l'anomenada Reconquesta, va continuar havent-hi molta població àrab i van ser repoblades majoritàriament per aragonesos al nord i per castellans al sud, mentre els catalans repoblaven sobretot la franja costanera.

La llengua catalana no es troba en perill de desaparició, com es denuncia des de les posicions més apocalíptiques, però sí en risc de deixar de ser majoritària en bona part de l'àmbit lingüístic, com passa o ha passat amb el gallec, el basc, l'occità, el sard, l'escocès, o fins i tot amb les llengües pròpies de països que han recuperat la seva independència en l'últim segle com és el cas del gaèlic-irlandès, del maltès o del bielorús. Tot i així, parlem en conjunt de prop de deu milions de parlants en l'àmbit lingüístic català, cosa que significa que l'utilitzen moltes més persones que idiomes oficials de la Unió Europea com el danès, l'eslovac, el finès, el croat, el lituà, l'eslovè, el letó, l'estonià o els ja esmentats maltès i gaèlic.

En tot cas, si és ben cert que al llarg de la història les imposicions colonials o antidemocràtiques han fet retrocedir o fins i tot desaparèixer nombroses llengües, tampoc es pot negar en la majoria dels casos una certa acceptació voluntària d'altres idiomes. Una barreja d'imposició i acceptació més o menys voluntària, en part per raons comercials, com podem imaginar que va passar amb el llatí en el temps de l'Imperi Romà o amb l'àrab durant els segles que els musulmans van dominar bona part de la península, la imposició dels quals no està certament tan documentada com la del castellà segles després. I cada cop més amb l'anglès, sobre el qual podem parlar sens dubte d'una imposició subtil, no clarament perceptible, barrejada amb una considerable acceptació, entre voluntària i inconscient, especialment entre la gent jove o no tan jove que avui dia utilitza centenars d'anglicismes. Certament, la velocitat actual de penetració de l'anglès és infinitament superior a la de qualsevol altra llengua segles enrere, cosa difícil d'explicar sense una part important d'acceptació voluntària.

En tot cas és evident que avui dia a Barcelona, València o Palma es parla més castellà que català; a Brussel·les (administrativament autònoma però geogràficament dins de Flandes), més francès que flamenc; a Dublín, gairebé només anglès i no irlandès; a Tolosa de Llenguadoc, gairebé només francès i gens d'occità, i, fora d'Europa, a Los Angeles o San Francisco, molt més anglès que espanyol. Una situació difícilment reversible en molts dels casos, per més que els governs estatals, regionals o locals fomentin la llengua pròpia o tradicional, però que hauríem de pensar que sí que és possible en el cas del català. No és un repte menor si pensem, per exemple, en les noves plataformes de televisió de pagament, on el català i la majoria de les llengües minoritàries són avui pràcticament inexistents.