La tecnopolítica s'assembla a la por de Déu. Per al món cristià, l'home havia de viure en constant temor, no tant per por del judici a què s'haurà d'enfrontar com per la consciència d'estar sota una mirada, sota una atenta vigilància. Per a un món postcristià, que és el nostre, aquest temor va ser substituït per una moral que s'autoregulava. Com un Pepito Grillo, la pròpia consciència jutjava la nostra conducta, separant el bé del mal. A la tecnopolítica, en canvi, l'ull de Déu és el Gran Germà que ens persegueix, ens observa i ens premia o ens condemna. Es tracta d'una qüestió radicalment política perquè posa en joc la llibertat i la ciutadania, la gestió i el model. El debat principal del nostre temps no es planteja en les institucions ni en les lleis -encara que, per descomptat, també-, sinó sobretot en l'ús massiu de les dades que atorguen un poder descomunal a les grans corporacions i a les autoritats. La pregunta que se'n desprèn és senzilla: si ens situem sota la mirada d'un déu laic omnipotent, cap a on ens dirigim?
Una primera resposta la trobem a la Xina. Es diria que la pandèmia ha tret a la llum totes les crisis prèvies, mostrant les seves vulnerabilitats. La pandèmia ens jutja perquè posa sobre la balança cadascuna de les nostres accions. La Xina, que aviat serà la primera potència econòmica mundial gràcies al seu PIB, actua com una autocràcia que s'orienta per les dades en lloc de regir-se pels principis morals de la democràcia. L'eficàcia dels seus mètodes sorprèn al mateix temps que preocupa i inquieta. Tot i que l'esclat del virus va ser en una de les províncies, la Xina ha aconseguit domesticar l'epidèmia i tancar 2020 amb l'economia en xifres positives. El cost a pagar és la privacitat, inexistent en gran mesura. Una llibertat vigilada, diríem, que posa l'èmfasi en el creixement dirigit de l'economia. La flexibilitat de la seva indústria sorprèn, igual que la seva capacitat productiva. El Govern de Xi Jinping és conscient que el segle XXI es jugarà al terreny de la tecnologia i no en el dels valors.
Una segona resposta ens la proporcionen els països de la vella Europa i d'Amèrica, que semblen incapaços de controlar l'evolució de la pandèmia. L'esperança es diu vacunació massiva, però el cost ha estat altíssim. El respecte a la llibertat és més gran, les exigències sobre la nostra responsabilitat, també. No obstant això, la consciència de fracàs és aclaparadora. Per exemple, cap de les diferents aplicacions mòbils que s'han posat en marxa per aturar l'expansió del coronavirus ha funcionat. Les caigudes del PIB són elevadíssimes; la necessitat d'acudir a un endeutament massiu, també. Sense la tecnopolítica, poden funcionar encara les democràcies?
Una tercera resposta la trobem en un territori intermedi. Països com Corea del Sud, Japó, Singapur, Nova Zelanda o Taiwan han aconseguit, en contextos democràtics, mantenir a ratlla el virus. Com? Mitjançant un ús intensiu de la tecnologia i un alt grau de disciplina, però preservant els drets de la ciutadania. Potser aquí es trobi la lliçó. Europa necessita repensar la seva relació amb la tecnologia i convertir-la en una oportunitat i no en una condemna: fer un salt en el maneig de les dades, protegint la privacitat de les mateixes. Més informació i menys idealisme, en efecte, però preservant els grans pilars i salvaguardant la democràcia liberal.
