Dubto d'algú que, sense tenir el distintiu, aparca en una zona reservada per a minusvàlids. O en un pas de vianants o en un càrrega i descàrrega. Penso que és algú a qui, en el fons, li importen poc els altres. Dubto molt de la bondat i ètica de qui sempre creu que els seus interessos individuals són prioritaris. Treure les escombraries quan no toca és egoisme. Fer-ho en l'horari previst és de bon veí. Davant d'un confinament, arrambar amb tot el paper higiènic d'un supermercat és d'insolidaris. I incontinents. Només ho fan els que pensen que les seves necessitats, mai millor dit, són més rellevants que les de la resta.

Que el Rubius se'n vagi a Andorra m'és igual. Podem viure igual de bé, o malament, sense compartir territori nacional amb aquest youtuber que, davant els seus seguidors, menors d'edat inclosos, presumeix de la pasta que té. Que se'n vagi perquè està fart que Hisenda li vagi darrere i faci el fatxenda dient que allà pagarà menys, em sembla d'estòlid irresponsable. Porto una setmana explicant als meus fills què són els impostos progressius i la importància de la justícia social. Gràcies, Rubius, maco, que ets molt maco.

Cada tarda, veig esbarts d'estornells sobrevolar davant de la balconada de casa. Semblen catifes voladores. Figures immenses que es balancegen amb una harmonia que esglaia. Junts sobreviuran i, si van per lliure, no duraran ni un telenotícies. Potser nosaltres, els qui els admirem des de la finestra, tampoc aconseguirem passar a la posteritat si no som capaços de pensar com un col·lectiu. Restauradors, empreses d'oci nocturn, gimnasos, rent a car, parcs infantils, hotelers, perruqueries... Cada dia, un nou sector manifesta el seu legítim descontentament. Només el seu. I a hores d'ara de la pel·lícula, sembla que per sortir d'aquesta necessitarem mirar més enllà de la nostra frustració, unir forces i sinergies. Menys «jo» i més «nosaltres». Desassossega tenir la sensació que la majoria de polítics d'aquest país està apagant focs i capejant l'immediat, si no s'estan posant vacunes d'estranquis, és clar. I desassossega moltíssim més tenir la certesa que ningú pensa en què volem convertir-nos en el mitjà i llarg termini. D'això en dic jo córrer com pollastres escapçats.

Miro com ballen els estornells, tot i arriscar-me que un excrement em torni a la crua realitat. I no, els ocellets no són els responsables de la meva tornada al mundanal soroll, ho són els ocellots que s'han saltat la norma i s'han colat per posar-se la vacuna abans que ningú. Alcaldes, responsables de salut de governs autonòmics, directors d'hospitals públics, caps de l'Estat Major, bisbes i altres persones que han fet trampes per immunitzar-se abans, desitjo recordar-los que és en els moments difícils quan se'ns veu el llautó. És davant la dificultat quan es manifesten els nostres valors, el tipus d'ésser humà que realment som, i es mostra el nostre aspecte ètic i moral. Han passat per davant de persones grans que estan soles en residències, professionals sanitaris que ho estan donant tot a la primera línia o persones vulnerables. Precisament vostès, que tenen tots els mitjans per passar aquesta situació d'una manera molt més confortable i privilegiada que aquells a qui han avançat per la dreta. De veritat, era necessari?