El culte a l'emoció- He recuperat un llibre publicat l'any 2005 pel professor francès Michel Lacroix que du per títol El culte de l'emoció. Atrapats en un món d'emocions sense sentiments. L'he rellegit a trossos, he anat als apartats dedicats a la política i l'emoció. He pensat que són arguments d'una gran utilitat. L'acadèmia serveix també per formular hipòtesis de l'esdevenidor. L'encertava el professor Lacroix quan escrivia sobre l'emoció desnaturalitzada, l'autor es refereix a conceptes com una «bulímia de sensacions fortes» «emoció-xoc i emoció-contemplació», «sobreexcitat però insensible» per acabar dedicant una part final al bon ús de les emocions. Em sembla un llibre útil per mirar la campanya electoral i les eleccions catalanes que s'acosten. Però també per explicar i entendre els últims anys de la vida pública catalana. Les emocions ho han dominat quasi tot, però unes emocions que no han complert les expectatives sinó que han dut a la frustració. I la sobreexcitació sense resultats du a aquesta insensibilitat que és la porta del cinisme, el malestar i la irritació bordejant la mala baba. No sé si m'explico prou bé però a mi m'ha servit per explicar-me que estem davant una societat neguitejada i malalta de tanta bulímia de sensacions fortes. Per la salut col·lectiva i individual, fa temps que he abandonat aquest camí. Un culte a l'emoció que sobretot han abraçat les generacions educades en categories i conceptes romàntics. Segurament també jo hi vaig ser educat. Però el nacionalisme romàntic i els conceptes de relació romàntica ja no dominen el món actual. Per això al costat d'algunes persones grans de bona fe, algunes generacions més joves utilitzen l'agitació de l'emoció com a pura pulsió destructiva. Entre cínics, descreguts i bona fe es mou el joc.

Les preguntes de fons

Vagi per endavant que he firmat les peticions d'indult pels condemnats pels fets de la tardor de 2017. Coincidint amb el tercer dia de campanya i amb el reglament penitenciari, les dues coses han casat, els presos han sortit en el tercer grau. Quasi tots ells han complert un quart de la condemna i poden demanar permisos penitenciaris, quina cosa és un dret objectiu. Però també pot ser que el Tribunal Suprem ordeni el seu reingrés a la presó sens prejudici que tramitin posteriors permisos. Això pot impactar en la recta final de la campanya. Un altre cop es poden remoure emocions. Però la votació s'haurà de produir pensant en els propers quatre anys i no ens les emocions-xoc a curt termini. La polarització no ha estat cap bona notícia pel país. Els indults parcials pels presos semblen una opció plausible que fins i tot ells contemplen. I que en cap cas es produirà abans de les votacions. La pregunta de fons en vistes a la propera votació és valorar si s'aguanta el relat que la tardor del 2017 les coses es van fer bé o no. Ha costat molt una mirada crítica, alguns encara s'hi resisteixen. La pregunta de fons és pensar si el plet Catalunya Espanya pot arribar a tapar una mala gestió d'un govern que avui governa menys que fa uns anys, amb menys autoritat i menys clarividència. La pregunta de fons és si hem d'estar equipats amb un bon govern per sortir de la crisi sanitària, econòmica i social més gran des de les guerres europees i la Guerra Civil.

Metges i llistes electorals

Agafin les llistes electorals dels partits que diuen tenir més opcions d'entrar en les primeres posicions al Parlament. No hi trobaran ni un sol metge. La dada és impactant en temps de la pandèmia de la covid-19. Lògicament es pot dir que el cap de llista del socialistes va ser ministre de Sanitat fins fa pocs dies. Però no és metge. Ni trobaran metges en les llistes de l'unilateralisme independentista ni en les del partit que té la responsabilitat de la conselleria de Salut. En els partits d'oposició, que han fet fitxatges d'independents, han preferit el joc estúpid de la política polititzada: una que canvia de partit, una altra que ja ha passat per tres partits i una tercera que és rescatada per la política que li torna els focus. No hi ha professionals de la sanitat en les llistes electorals. Ni metges ni infermeres ni gestors de la salut. Sí, hi ha la Rosa Orriols, assessora de l'OMS i gestora sanitària, en el número dos del PNC per Barcelona.

Els compromisos territorials

Hi havia uns temps, bons temps, que era indispensable concórrer a unes eleccions amb un programa de compromisos amb la demarcació per la qual hom aspirava a sortir elegit. És a dir, un representant de la circumscripció. Ara, en l'època de la política de les emocions, molts van a fer política sense saber de les necessitats dels seus votants o pensant que un sol tema de discussió electoral a la contra ( «la culpa és de Madrid», «votem per treure'ls») ja ho tapa tot.

Espanya no és Turquia

Aquesta setmana una diputada de l'independentisme hiperventilat ha tornat a afirmar que Espanya és com Turquia a efectes d'estàndards democràtics. Una mica menys de demagògia, si us plau. Entre altres coses perquè si Espanya fos com Turquia ella no hauria estat mai elegida diputada perquè a Turquia s'exigeix superar un 10% dels vots a nivell estatal per entrar al Parlament i aquesta diputada sap que pot accedir al Parlament arribant només al llindar del 3% dels vots de la seva circumscripció. A mi em té distret veure com tertulians de programes de xiscles i audiència fàcil avui poden encarnar el sentir d'una part destacada de la societat catalana. Qui ha dit que el populisme no ha arribat a casa nostra?