El ministre Illa ha marxat cames ajudeu-me en el moment exacte. La subhasta clandestina de les vacunes del coronavirus no només demostra la veritable naturalesa dels laboratoris, sinó qui mana aquí. Per alguna cosa en diuen Big Pharma. No sorprèn tant el declivi d'Occident com la seva ingenuïtat. Durant un any sencer, els governs europeus s'han acurat a rentar la imatge d'empreses farmacèutiques mogudes únicament per l'ànim de lucre. Els han atorgat una aura franciscana, no han discutit ni el mínim de les seves dades, refugiant-se en autoritzacions temporals per dissimular un comportament a la vora de la temeritat. Una vegada que el conseller delegat de Pfizer va donar un pelotazo vacunal, gairebé va ser ovacionat pels seus clients.
Atès que és impossible trobar una opinió sensata dins de la Unió Europea, la descripció més exacta de la situació va a càrrec del president serbi. «Avui dia és més difícil aconseguir les vacunes que les armes nuclears», ha declarat Aleksandar Vucic. La comparació bèl·lica, sempre inquietant en l'entorn balcànic, obliga a recordar l'únic punt d'acord entre Trump, Sánchez, Boris Johnson o Macron. Tots ells van jurar que la confrontació amb la pandèmia equival a una guerra. És fals, però efectiu.
La bel·ligerància esmentada no s'ha traduït en un comportament militaritzat, d'acord amb la gravetat de la situació. Si l'única arma coneguda contra el coronavirus és la vacuna, i s'han desemborsat quantitats estratosfèriques per garantir el subministrament, la violació unilateral del tracte exigiria una resposta a l'altura d'un incompliment que es tradueix en morts. No obstant això, cap país ha anunciat el bloqueig immediat dels comptes i béns dels directius dels laboratoris implicats, com es fa amb els oligarques russos quan Putin envaeix Crimea.
La primera regla de l'economia de guerra consisteix en la nacionalització dels sectors estratègics. De nou, Europa ha rebut amb una cosa semblant a un somriure còmplice l'insult dels fabricants de vacunes. Els ciutadans no tenen dret a sortir de casa, però ningú pot interrompre la llibertat del mercat farmacèutic. Ara mateix, encara és obligat ressaltar la imatge altruista dels laboratoris en qualsevol menció de la seva tasca abnegada. Es denigra la corrupció financera, mediàtica o immobiliària, però es confon sanitat amb santedat.
En contra del maniqueisme asfixiant, s'imposa una recapitulació del marc d'una immunització que es va donar per feta de manera prematura:
En primer lloc, per immunitzar cal disposar de vacunes. Quan Alemanya parla de mesos de retard, arruïna els plans de Sánchez i els seus dirigents re?gio?nals.
En segon lloc, cal administrar les dosis, perquè Europa ha après en carn pròpia que la vacuna no és el mateix que la vacunació. De fet, la interrupció del subministrament va ser rebuda amb alleujament per les comunitats, que no sempre haguessin pogut mantenir el ritme d'un aprovisionament regular.
En tercer lloc, cal que les vacunes mostrin una protecció per sobre del cinquanta per cent. Hi ha símptomes esperançadors al respecte, encara que el virus pot temperar obeint el seu propi automatisme i no fàrmacs exteriors.
En quart lloc, l'efecte s'ha de prolongar durant mesos, i els nou mesos de desenvolupament integral de les vacunes (enfront de nou anys per administrar-les) no permeten apostar amb certesa.
En cinquè lloc, els benemèrits labo?ratoris esquiven la qüestió candent sobre si la vacuna protegeix només l'injectat o si també evita la transmissió de la malaltia.
En sisè lloc, cal aclarir la resposta de la gent gran a la vacunació, perquè entre els cobais voluntaris d'alguns fàrmacs no figurava un contingent satisfactori de persones d'edat avançada. També aquí són positius els primers esbossos.
En setè lloc, cal confiar que la vacuna no comporti efectes secundaris indesitjables. De moment, cap home s'ha convertit en cocodril, com va predir el brasiler Bolsonaro.
En vuitè lloc, la vacunació del setanta per cent de la població que els líders polítics prometien amb la mateixa irresponsabilitat que la creació de centenars de milers de llocs de treball, ha de traduir-se en la immunitat de ramat. Aquest dogma s'ha incomplert a Manaus i les seves fosses comunes.
En novè lloc, si la paraula de l'any passat va ser «confinament», el 2021 s'ha d'imposar «variants». És a dir, queda per determinar l'impacte de les versions més afilades del coronavirus de procedència britànica, sud-africana o brasilerajaponesa.
En desè lloc, la dòcil Europa ha d'implorar que mentre no sorgeixi un altre virus, anul·li tot l'anterior i obligui a començar de nou.
Per navegar aquesta incertesa al ritme imposat pel coronavirus, la ciutadania està autoritzada a seguir metabolitzant les promeses buides dels seus governants. Si prefereix un toc de realitat, pot paladejar-la a l'editorial de Le Monde de dimecres passat, «El risc de la fatiga democràtica».
