En qüestió de poques setmanes han aparegut a la premsa dos articles d'Andreu Mas Colell i de Miquel Puig proposant que l'electricitat del futur de Catalunya es generi als Monegros per evitar modificar el paisatge del país. És una coincidència que fa pensar que algun lobby elèctric ha coordinat un missatge influent. Però la negativa a implantar parcs renovables, siguin fotovoltaics o eòlics, és ja estesa a la societat. Aquesta setmana en Jordi Altesa em va preguntar a La Ser per què Raúl Dominguez d'Iaeden afirma que l'energia produïda pel parc marí eòlic davant el cap de Creus no es consumirà a les comarques de Girona; per què l'alcaldessa de Roses, Montse Mindan, diu que tindrà un impacte paisatgístic important, i per què Anna Barnadas des de la Diputació de Girona, diu que no s'han de fer grans parcs d'energies renovables, que s'ha d'empoderar a la gent perquè ho faci a casa seva a petita escala. L'hostilitat envers aquesta mena de projectes de transició energètica ve de tots els fronts. En primer lloc, el parc del cap de Creus es projecta pensant en una potència futura de 1.000 MW, quan la potència màxima de consum elèctric a les comarques de Girona el 2050, quan hàgim incorporat la mobilitat elèctrica, serà de 4.400 MW. Per tant és una gran notícia: per fi tenim una solució dimensionada pel consum que vindrà. Pel que fa a l'impacte visual, quin impacte ha de tenir un parc situat a 20 quilòmetres de distància? Més aviat hi veig el naixement d'una atracció turística de gent que vulgui aproximar-se al parc per veure'l. Caldrà una ruta d'una bona estona en vaixell. Finalment, l'empoderament de la gent perquè es dediqui a produir l'energia que necessitarà la societat que reclama la regidora d'Olot, és un argument destinat a frenar l'entrada de renovables. Si Catalunya posa plaques fotovoltaiques als teulats pot assolir una superfície de 22.000 ha que permetrien una generació de 8.000 MW, suposant que tothom ho fes. Mentrestant, la necessitat de generació per completar la transició energètica és de 41.000 MW. Per tant, deixem d'enganyar la gent dient que tothom podrà ser autosuficient perquè, a més de l'electricitat i la calor que es consumeixen a les cases, també s'haurà de produir l'energia per la mobilitat i per la indústria i serveis de productes que utilitzem per viure.

És sorprenent com la resistència a la implantació de renovables i de línies elèctriques ha quallat a Catalunya de forma transversal per totes les ideologies independentistes JxCat, ERC i CUP, més els comuns. Això no és així amb el PSC, Cs i PP. És per pensar-hi, perquè l'oposició als parcs renovables és fruit d'un conservadorisme barrejat amb una certa falta de maduresa. Tot a la vida té un cost, una externalitat, i sovint en les decisions diàries hem de prendre part per una cosa o altra. Per exemple, si anem de Girona a Olot hem de decidir si és més important el viatge o les emissions que farem en el trajecte. No som conscients d'aquesta decisió perquè ni ens hem qüestionat que les emissions siguin perilloses. Però si al costat diem que el trajecte ajuda a augmentar el nivell del mar de forma que moltes platges desapareixeran d'aquí 20 anys, o que les vinyes i molta producció agrícola baixarà de rendiment i el cost del menjar haurà d'apujar... potser sí que arribaríem a prendre les decisions bé.

El cost d'abaixar les emissions de CO2, i evitar que al 2027 no arribem a un augment d'1,5ºC a la Terra, és un cost ?important a l'altura del problema. Que aquest cost sigui un impacte visual, em sembla que és acceptable davant la qualitat de vida que tindran els catalans d'aquí pocs decennis. El paisatge s'ha modificat al llarg de la història i continuarà fent-ho. O no serà un canvi important la desaparició de la glacera d'Aneto, o del Delta de l'Ebre? Per què aquest canvi no ens interessa i l'impacte visual d'un parc sí?

La resposta és molt complexa. L'hem de buscar amb la facilitat que la gent demana que tots els seus problemes siguin resolts per l'administració. Si hem deixat de voler ser responsables traslladant la solució de tots els problemes a l'administració, si creiem que els recursos financers baixen del cel, sense fer cap esforç de treball ni de responsabilitat personal, vol dir que hem decidit viure a la terra de Xauxa. Al país de Xauxa surts al carrer i pots collir un fruit per menjar, surt Coca-Cola de les fonts i en algunes hi surt vi. Al país de Xauxa pots estar tombat tot el dia perquè no has de fer cap esforç. Al país de Xauxa l'individu ho té tot resolt per part d'una administració que vetlla per ell fent-li vent amb un pai-pai.

El problema de Catalunya és que una part de la població viu com si això fos Xauxa. Els partits polítics, mancats de líders forts i carismàtics, cedeixen a aquestes pretensions, fent-se més i més populistes, i això no té solució. Calen líders que facin front a aquests arguments infantils i poc madurs i que faci entrar a la gent en la raó que, si es vol benestar, s'ha de pagar un cost. És una reflexió en període electoral que crec que és pertinent pels partits polítics.

Tornem al principi. Pot sobreviure Catalunya important l'electricitat dels Monegros? Per un costat, sobta que hi hagi economistes que vulguin desfer-se d'una activitat que aportarà a Catalunya 4.600 milions d'euros, que vulguin produir i inventar lluny, que facilitin el trasllat de grans indústries i que pensin en debilitar la relació de forces Catalunya-Madrid fent Catalunya depenent elèctricament. Ells possiblement deslliguen la decisió d'externalitzar l'abastiment energètic d'aquestes conseqüències que menciono. El model d'importar des d'Aragó és un model impossible per la quantitat de xarxes elèctriques necessàries i això facilita l'argument de continuïtat de les centrals nuclears existents. En això ens trobem: uns a Xauxa i altres caient en les mans del lobby nuclear.