M'agradaria proposar als electors de més edat, i això vol dir als que van poder votar als anys 80, que fessin l'esforç de comparar l'opinió que tenien dels polítics de llavors amb la que els mereixen els polítics d'ara, quant a la seva capacitat professional i el que els semblava el seu interès per a tirar el país endavant. No demano l'opinió sobre el seu ideari polític, que clarament n'hi havia d'extrema dreta, del mig i d'extrema esquerra, sinó sobre com actuaven per a dirigir el país, cadascú amb les seves idees del que era millor i respectant la llibertat dels ciutadans. Menys a l'ensenyament, que per això canviem de llei cada cinc o sis anys.

A hores d'ara, aquest objectiu comú dels primers polítics ha desaparegut. No dic que els primers polítics deixessin de banda les seves idees, però jo no tenia la impressió que volguessin imposar-les a tort i a dret. Prioritzaven les seves idees, però com a proposta a consensuar amb els altres partits. Tampoc dic que no procuressin envoltar-se de gent de la seva corda i, lògicament, això acabava amb nomenaments relativament concentrats. Però jo diria que la llei electoral actual ha provocat una concentració de càrrecs, reunits no perquè són els millors (quina diferència amb fa quaranta anys!), sinó perquè són els més fidels als interessos personals dels dirigents dels partits.

Hi poden haver moltes hipòtesis sobre com s'ha passat de la situació dels anys 80 a l'actual. Personalment, crec que és conseqüència de la benintencionada decisió de fer una llei electoral que disposava llistes tancades i disciplina de vot. Repeteixo que em crec que fos benintencionada, però crec també que cal canviar-la, a la vista del que ha anat i segueix passant. Diuen que l'infern és ple de bones intencions. Atribuir molts dels principals càrrecs a gent que no ha tingut necessitat de demostrar la seva vàlua enfrontant-se a situacions complicades és la manera més eficaç de confiar el país a gent que no sap veure-les a venir, perquè no hi ha estat entrenada. L'única cosa que li preocupa és encertar la immediatesa del que voldrà l'amo.

Els nombrosos casos de corrupció, corrupcionetes o minicorrupcions, com el vaccinament de qui no tocava, mostren la manera de pensar de molts dels nostres càrrecs públics.

La democràcia que tenim té moltes imperfeccions. La condició humana serà sempre humana i, per tant, qui més qui menys, tindrà sempre la temptació d'actuacions més menys deshonestes. La llei electoral ha d'intentar disminuir al mínim la possibilitat que el Govern del país tingui ineptes i aprofitats que, o no saben governar, o el que volen és remenar les cireres i aprofitar-se'n. M'agradaria, doncs, que en les properes eleccions els electors procuressin votar llistes que donin les màximes garanties de voler fer una llei electoral catalana que eviti el màxim d'ineptes i d'aprofitats. És a dir, que:

1.- Totes les llistes siguin obertes. Els polítics electes han de fer cas a qui els ha votat, no a qui els ha posat a la llista.

2.- A fi que la gent sàpiga quin peu calça cada candidat, que tots ells portin un mínim de tres anys empadronats a la demarcació en la qual es presenten.

3.- Per aquesta mateixa raó, en les eleccions on s'apliqui la llei catalana, les circumscripcions siguin els partits judicials o les comarques.

4.- Per a evitar imposicions dels partits contra els desigs dels electors, les primeres autoritats s'elegeixin en segona volta.

5.- La disciplina de vot estigui prohibida. Cada elegit ha de respondre davant dels seus electors i els partits no poden interferir-hi. Els subordinats han de poder denunciar corrupcions sense por de perdre el lloc de treball.

6.- Les donacions als partits siguin públiques i conegudes; els partits han d'assumir el risc d'acceptar-les.

Per remarcar la baixíssima qualitat del mecanisme de la tria i designació de molts dels nostres càrrecs públics i la irresponsabilitat amb la qual actuen molts dels triats, és molt il·lustratiu l'exemple de tot el que ha anat passant amb l'anàlisi de l'accident ferroviari de Santiago de Compostel·la al juliol del 2013, el que els ferroviaris francesos anomenen «retour d'expérience». És precisament el «retour d'expérience» el que, amb velocitats de 200 km/h, aconsella exigir la parada automàtica dels trens, per la dificultat del maquinista en veure bé els senyals a aquesta velocitat.

Les tres causes principals són molt senzilles: Una, l'ordre d'inaugurar la línia encara que la senyalització fos insuficient en no tenir incorporada la parada automàtica d'un tren amb velocitat excessiva. Dues, més d'un any funcionant diàriament amb el document per a avaries excepcionals sense posar els senyals provisionals que es van posar després de l'accident. Tres, la distracció del maquinista que fatalment va arribar.

Ara encara no se sap qui va donar l'ordre temerària d'inaugurar la línia sense estar en condicions d'alta velocitat, ni quines coaccions hi va haver perquè es redactés el document per a casos excepcionals, ni quines pressions polítiques van haver-hi perquè es continués circulant en condicions excepcionals i perillosíssimes fins al dia de l'accident.

Si us plau, que el vostre vot ajudi a fer sortir polítics més altruistes i que vegin de més bon ull la desaparició de les llistes tancades i la disciplina de vot. Ja sé que això no ho resoldrà tot però, almenys, intentem ser governats per gent més capaç i menys arribista.