08 de febrer de 2021
08.02.2021
Diari de Girona

Contra la immunitat i l'hiperpoder de jutges i fiscals

07.02.2021 | 23:42
Contra la immunitat i l'hiperpoder de jutges i fiscals

El que va passar amb els Carrasco (Adri i Tamara) és un escàndol. Acusats del pitjor (sedició, rebel·lió i terrorisme), resulten amb causa absolta o arxivada després de pagar-ho amb anys de confinament o exili. I ens hem de creure que la justícia espanyola és neutral, que no s'ha volgut criminalitzar els CDRs ni l'1-O? Es pot brandar la pitjor de les acusacions contra algú i que acabi amb absolució sense que passi res als responsables acusadors? A Espanya, sí: els jutges i fiscals ho fan i no els passa res. Quan a un enginyer li cau un pont, en paga les conseqüències. Fiscals i jutges no paguen mai res. Són in?vio?lables? No. Segons la Constitució, són «independents, inamovibles i responsables i sotmesos únicament a l'imperi de la Llei» (art. 117,1). Responsables? De què? El president del CGPJ fa dos anys que està caducat i segueix fent nomenaments. S'imaginen un despatx d'enginyers amb el responsable inhabilitat i que seguís signant obres públiques? Doncs el poder judicial actua així. El programa Salvados del passat dia 24, on van parlar dos exjutges i un fiscal, va ser un escàndol. Que avui el TSJC ens hagi de confirmar si hi haurà o no eleccions el proper 14 també ho és. Sandro Rosell, absolt. Trapero, absolt (pels mateixos fets que d'altres tribunals han trobat gravíssims). Els parlo del cas Judes, amb nou joves acusats de tinença d'armes? De l'afer Volhov? Del desvergonyiment de tornar a jutjar Otegi per uns fets ja jutjats, com no succeeix enlloc del món, emparant-se en el fet que el TEDH va considerar que la sentència condemnatòria vulnerava el seu dret de jutge imparcial? El ridícul que els nostres jutges i fiscals fan a Europa demanant extradicions com la de l'exconseller Lluís Puig per fets que allà es consideren simples manifestacions legals, resulta inenarrable. El poder judicial mai no havia tingut el poder que té actualment. Mai.

Un exemple ben diàfan. En les eleccions republicanes del 16-II-1936 les forces d'esquerra van constituir el Front Popular, que a Catalunya va prendre el nom de Front d'Esquerres. Aquí tenien un objectiu prioritari: decretar una amnistia per als presos a causa dels fets del 6 d'octubre del 1934 (el delicte de Companys i el seu govern havia estat declarar la independència), el retorn dels consellers empresonats i la recuperació de la Generalitat.  El poeta surienc Salvador Perarnau, dos dies abans de les eleccions, per animar a participar-hi i a canviar l'estat de coses, al Diario de Gerona (14-II-36), publica un poema de batalla titulat «Amnistia!». Entre altres coses, hi diu: «Hi ha homes que pateixen durament/ perquè s'alçaren contra uns miserables/ que s'amaguen contínuament/ darrere de la creu com uns diables.// Hi ha germans que ploren oprimits/ sota un jou que els ofega amb tirania,/ perquè volien esquinçar les nits/ i aixecar la bandera d'un nou dia.// [...] I cal trencar el grilló que els oprimeix/ darrere de la reixa fratricida./ Amb el teu vot pots treure el que pateix/ perquè un jorn defensà la teva vida!// Amnistia! Amnistia! Alcem el clam/ que s'estengui per totes les contrades./ Germans de les ciutats! Obrers del camp!/ Obrim les portes durament barrades!...»

Les esquerres guanyaren les eleccions i el 21-II, només cinc dies després de les eleccions, la Diputació Permanent de les Corts votà l'amnistia pels fets del 34. (Les Corts senceres, no; la Diputació Permanent!) Perarnau, un home d'ERC, com a vicepresident del Casal Federal del Guinardó de Barcelona, va intervenir en l'acte de recepció i d'homenatge als consellers alliberats de la presó. Que no hi havia jutges i fiscals? I tant que n'hi havia! Com hi havia la canilla d'oposició de dretes! Però Azaña sabia manejar la política a més de saber història. El problema dels polítics espanyols dels darrers temps és que no saben ni manejar la política ni història de Catalunya. Ara ens volen fer creure que la Constitució prohibeix l'amnistia, malgrat la Llei del setembre de 1977; i no: l'art. 62 j) diu simplement que el rei exerceix el dret de gràcia i que «no podrà autoritzar indults generals». Però els indults no són amnisties. «Amnistia», ve d'«amnèsia», un mot grec que inclou «oblit» i «perdó». Popularment vol dir començar de zero; jurídicament extingeix qualsevol responsabilitat penal. Ja no hi ha exculpables com en l'indult, sinó innocents per extinció de la figura delictiva...

El 1936, amb les esquerres al Govern, hi va haver amnistia i retorn de presos (com n'hi havia hagut l'any 1930, que afectà als acusats del Complot del Garraf!). El 2018 les esquerres i les forces nacionalistes catalanes ajudaren Sánchez a guanyar la moció de censura a canvi de res. Bé, sí: d'una trobada amb Torra a La Moncloa el 20-VII-18 i una altra a Pedralbes el 20-XII-18, en què un dels acords va ser desjudicialitzar la política (es devia complir inhabilitant el president!). A les eleccions del novembre del 2019, amb el primer Govern de coalició d'esquerres, ningú no va moure res pensant en Catalunya. La reunió a La Moncloa del 26-II-20 entre els dos governs havia de ser la primera de les que havien de fer successivament cada mes. Ni això. Ni aquestes reunions no pot aportar com a èxit ERC a la campanya de les properes eleccions. Sánchez no és Azaña. Li fan por els seus propis barons, la premsa madrilenya, els jutges i els fiscals.

Per a aquest 2021 s'han de substanciar molts plets: el de la macrocausa del Jutjat 13, que es jutjarà a la secció 21a de l'Audiència de Barcelona, 117 dels quals acusats de malversació; el de dos excàrrecs d'Economia com L. Salvadó i J. M. Jové, al TSJC; el dels síndics de l'1-O que seran jutjats al penal núm. 11 a primers de març; el de Josep Nuet; el de l'assetjament del Parlament català el 12-VI-2011; el del recurs contra l'arxiu del cas dels professors de Sant Andreu de la Barca; el dels set alcaldes processats; el del segon judici de Quim Torra; el dels ME acusats d'encobrir Puigdemont; els de les causes contra els CDRs i Tsunami Democràtic; el de l'affaire dels Pujol; el del cas 3% de CDC... Per no parlar, de fora de Catalunya, de la caixa B i la Kitchen –ara que Bárcenas vol tornar a parlar– ni de Villarejo, ni dels EROs d'Andalusia ni del rei emèrit... Altrament el TC, més enllà del tema de l'aplicació del tercer grau als presos polítics catalans i de l'aplicació del punt 100.2 del Reglament penitenciari, ha admès a tràmit els recursos dels presos polítics catalans per frenar la internacionalització del cas al TEDH. I veurem com hi juga...

El poder judicial s'ha convertit en un poder absolut: el poder. I la Constitució de 1978 no ho dissenyava pas així. Ni els jutges podien executar res (i a Catalunya han prohibit tres presidents votats pel poble) ni el TC tenia poders punitius. Cal tornar a rega jutges i fiscals. Ja sé que es tracta de posar el cascavell, no a un gat, sinó a un grup de lleons que se la campen a pler, però una primera mesura hauria de ser fer-los responsables d'acusacions o sentències gratuïtes. Acusar debades és malbaratar diners de tots. Fem-los responsables d'una vegada. No hi pot haver jutges impunes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook