Margaret Mead va escriure a L'escola ha mort: «Com que els meus avis em volien donar molt bona educació, no em van portar a l'escola». Com que el meu pare em volia educar bé, em va portar a l'escola i a la facultat de Filosofia i Lletres, però especialment a la universitat del carrer, on s'aprèn la verdadera vida, la dels botiguers que toquen de peus a terra, la dels obrers, que no estan de romanços i que dotats d'un gran sentit pràctic interpreten la realitat quotidiana, que exigeix sumar i restar per arribar a fi de mes.
No volia que el llegir em fes perdre l'escriure. Perquè viure no és fàcil i no et regalaran mai res, tot t'ho has de guanyar. Vivim en un món d'envejosos. No esperis res, no t'il·lusionis massa, si alguna cosa bona t'arriba accepta-la com un regal i no t'hi avesis perquè la gratitud és infreqüent.
La mare, amb una sentència paradoxal i tràgica, afirmava que «és la vida la que no ens deixa viure». Entenia que la mare em deia que la vida ens obliga a tantes coses (guanyar diners, tenir èxit, anar a la moda, etc.) que no ens resta temps per viure-la bé; la vida ens castiga amb massa obligacions, amb menys passaríem. Molts anys després llegiria en Plató una idea semblant: la dificultat de viure rau en el fet que l'ànima viu presonera d'un cos insatisfet, que s'ha d'alimentar, vestir, fer-lo descansar, que emmalalteix, que desficia, que ens obliga a ser atès de dia i de nit i no deixa mai en pau l'ànima, la intranquil·litza, no la deixa pensar i que voli al món perfecte de les Idees Pures.
«Viure és més difícil del que penses, les joguines existeixen a la infància i quan un és gran s'ha de fer responsable de si mateix, té el deure moral d'encarregar-se de la pròpia vida, ja que ningú la viurà per tu».
Els pagesos, segons el pare, els que més saben per ensenyar-me què són autènticament les coses: cavar els camps, segar i separar el gra de l'espiga, la importància de conservar en el rebost la carn de la matança del porc, recollir la collita, veremar i omplir de vi les botes, portar les olives al trull i pelar les oliveres, atès que, més enllà del menjar, treballar i dormir, no hi ha res més important a la vida per a l'ésser humà, per molt que diguin els filòsofs, que cap d'ells llaurava, ni s'ajupia a collir les trumfes, ni netejava la cort de porcs.
«Els comerciants i marxants t'informaran com es fan els negocis, els comissionistes t'afinaran la curiositat i la forma de fer tractes. Aquestes coses les has d'aprendre per ser un home de profit. Si no, aniràs per la vida sense ofici ni benefici, perquè viure de la filosofia no dona diners. Ja ho diu la dita ´passar més gana que un mestre d'escola'».
El mateix filòsof Descartes, pare indiscutible de la filosofia moderna, després d'anys acadèmics tirant endavant tres carreres, s'adonà que no sabia res, fou quan emprengué una vida nòmada i s'allistà a l'exèrcit per aprendre en el llibre del món que parlava en francès, no en els dels textos escrits en llatí. Aquest contacte amb la vida senzilla dels pobles li va agradar tant que fugí del brogit festiu parisenc i del coqueteig amb les dames i s'arrecerà en una aldea holandesa per escriure els llibres més notables de la seva bibliografia.
El pare va relacionar-me amb amics seus, persones sense estudis, però rics amb experiències i que havien viscut situacions complicades, abans, durant i després de la guerra. Havien sobreviscut amb dignitat i la incomprensió social per part dels guanyadors de la guerra l'havien trampejat amb llestesa.
El pare em criticava el meu desinterès per la realitat immediata, el poc domini empíric de les coses i la manca d'intuïció per copsar les persones; em veia en els núvols. «No t'adones de res i no saps com és la gent i vas condemnat que t'aixequin la cartera, que es mofin de tu». Tampoc li agradava que amb la colla entrés als horts a agafar fruita, però el que li desagradava no era la imperícia física, sinó que l'amo m'enxarpés. Ell no suportava que en la meva psicologia no brillés la simpatia i es dedicà de valent a arreglar aquest dèficit.
No t'has de mostrar desdenyós, ni esquerp, ni evasiu, perquè ser simpàtic no costa res, és gratis. Li replicava que jo soc tímid. No tens cap motiu per ser tímid. No sé de què parlar amb els vostres amics, perquè no sé res de futbol. El tema infal·lible, el més neutre, és el temps, parla del temps, veuràs com s'arma la xerrada i no els portis mai la contrària.
Com que volia que estudiés em va internar al Collell, on m'avorria tant que em passava els dies llegint. Crec que vaig acabar tots els llibres de l'esquifida biblioteca de què disposaven. Després vaig continuar estudiant a Barcelona.
El pare havia llegit un llibre i una novel·la, diàriament La Vanguardia i Los Sitios. La novel·la d'en J.M. Gironella Los cipreses creen en Dios i el llibre Els pagesos d'en Josep Pla; sovint em recordava aquest fragment de l'escriptor sobre l'enveja, el vici social més maligne, més abundós i interclassista:
«En el nostre país, tota persona que fa alguna cosa, que va endavant, que es mou, que té una il·lusió o altra, és envejada, odiada, sotmesa a un procés clandestí o públic de tendència implacable, terrible. Això és un fet observable en tots els estaments -no pas solament en els pagesos. A tot arreu, l'acceptació d'un valor personal autèntic, d'una capacitat per a l'acció, d'una vitalitat poderosa en un aspecte o altre, crea una aura d'admiració. Aquí és al contrari. Només la mediocritat és socialment plausible».
Ànims i que tinguem sort!
