Quan era petit, recordo que qualsevol constipat es combatia amb remeis casolans abans de recórrer a les solucions farmacèutiques. De fet, hi havia un cert debat: l'avi era de l'opinió que el conyac ho curava tot (bé, en realitat no s'ho creia ni ell, però era la seva recepta i la defensava amb tossuderia), mentre que l'àvia apostava per tractaments més moderats i menys catàrtics, preferiblement amb mel pel mig. No sabria dir si realment funcionaven o era el cos el qui treballava per lliure, però era evident que gran part de la solvència de l'antídot residia en la mateixa persona que l'administrava. Si ella deia que curava el constipat, era veritat i punt. Aquest costum domèstic no ha desaparegut, però sí que ha quedat eclipsat per la insistència a convertir les xarxes socials en l'epicentre d'experteses la mar de discutibles. És el que podríem anomenar la síndrome del meteoròleg, aquesta segons la qual tothom es creu capaç de desenvolupar una teoria factible sobre el comportament del clima, a vegades en termes de predicció (ui, aquest cel, segur que neva) i sovint a posteriori (ui, plou, i a la ràdio han dit que no plouria). Està passant amb la pandèmia, les restriccions i les vacunes. Com que no hi ha remei domèstic que valgui per a la situació que vivim, els canals de difusió d'opinions que ningú no ha demanat se'ns han omplert d'epidemiòlegs llicenciats a la universitat de la barra del bar. La seva tesi consisteix, fonamentalment, a saber millor que ningú què cal fer per sortir d'aquesta (això sí, sense cap acreditació professional que ho avali) i assenyalar aquelles i aquells que, segons el seu criteri, no actuen com caldria actuar. Ni tan sols es plantegen que el silenci sigui la millor opció, perquè darrere els seus comentaris vehements i bocamolls hi ha interessos ideològics o directament una profunda ignorància. Però de debò que no passa res si no s'opina d'una cosa de la qual no es té ni idea. No morirà cap gatet, ni l'univers col·lapsarà. De fet, hi ha alguna cosa de guaridora en adonar-se que no se'n sap prou i dir-ho en veu altra mentre es deixa treballar els que realment en saben. Perquè d'això va, en gran mesura, aquesta pandèmia: d'assumir col·lectivament que hem topat amb una realitat que fa molt mal i que s'escapa del nostre control. Més que mai es necessita un terme mitjà entre l'optimisme desaforat i el predicament de l'apocalipsi. Costa assolir-lo, però existeix: aquest sí que és un remei casolà, depèn molt de qui l'administra i no té limitació de caràcters.
