14 de febrer de 2021
14.02.2021
Diari de Girona

Relats

13.02.2021 | 23:30
Relats

L'habilitat d'explicar històries, una perícia que distingeix l'ésser humà, ha modelat grans relats que han servit al món per delimitar els marges de la seva pròpia realitat. Una narració no és més que un conjunt de fets passats pel mecanisme màgic de la inventiva –en el cas de les ficcions– o de la percepció –quan no es prescindeix de la veracitat del que ha ocorregut–, de manera que en tots dos casos és impossible sostreure's a la subjectivitat, encara que en el segon hi ha mecanismes per suportar-la. La humanitat és propietària intel·lectual de mites forjats en la farga política, religiosa o econòmica que han tractat d'identificar, des d'una perspectiva concreta i en un temps definit, la manera en què aquest enorme organisme viu que és la societat experimenta les seves pròpies revolucions i es va transformant. Construir relats verídics per a un públic sempre és una activitat d'exposició a la discrepància, que els fa tan efímers i tan orgànics com ho és la successió dels propis esdeveniments i del sentir de les persones.

La importància d'explicar-nos a nosaltres mateixos què ens està passant ara mateix amb la pandèmia es va revelar des del primer moment en què l'ofici periodístic va ser catalogat com a servei essencial, juntament amb els sanitaris, la policia o els proveïdors d'alimentació i productes bàsics. En aquesta privilegiada primera línia de front, en un univers tancat de cop i volta a la supervivència enfront del virus, la diversitat d'assumptes d'actualitat es va truncar i es va condensar de cop en un sol nucli; el virus s'apoderava del nostre pensament, com si la vida no hagués posat abans en el camí cap altre fenomen per observar i perdessin la seva urgència altres problemes anteriors que seguiran sense resoldre's passada l'emergència –com l'amenaça climàtica, la crisi migratòria o les desigualtats, que estan destinats a teixir el gran relat de les generacions actuals.

Sembla que hagi passat un segle, però només portem un any de rutina informativa sobre la pandèmia; una esgotadora successió de balanços diaris, estadístiques, comunicats i anuncis de restriccions. Amb l'eina de la informació, hem lluitat cada dia contra la deshumanització que produeixen les xifres, contra la complexitat d'un temps de tantes instruccions, tan canviants i continuades. L'alarma ens ha posat davant d'un mirall que avui ens torna la imatge d'una ciutadania àvida per conèixer la veritat, però també necessitada de desconnexió d'una realitat que li resulta encara massa confusa i repetitiva. En aquest anhel de desconnectar es percep la seva fatiga i el perill que això comporta. És més necessari que mai reivindicar el paper dels mitjans per ordenar les paraules que ens ajuden a explicar-nos el que succeeix, per impedir que tot el que ha passat caigui en l'oblit i evitar que calin narratives que s'endinsen en la ficció i el manipulatiu aprofitant aquesta confusió; cal prestigiar la nostra professió, i començar per les pròpies decisions empresarials, que ens són cada vegada menys favorables. I, a més, en la reconstrucció de l'actualitat informativa ens toca tornar a portar a primera plana aquests assumptes rellevants que ocorrien mentre va començar a expandir-se el virus, i que llavors, enmig del caos, van passar a ser pràcticament invisibles. Des d'aquesta marginalitat, desproveïts de la mirada crítica de la societat, segueixen incubant reptes que més aviat que tard caldrà afrontar i que nosaltres, els periodistes, haurem d'explicar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook