18 de febrer de 2021
18.02.2021
Diari de Girona

La tristesa

18.02.2021 | 00:03
La tristesa

Els aldarulls per la detenció de Pablo Hasél, els 11 diputats de Vox, els 9 de la CUP i els 8 de Podem. Ens ha quedat una Catalunya ben maca. Tot és el mateix, i el Govern i TV3 fent-ne vergonyosament propaganda. El meu estimat Bernat Dedéu digué em sembla que diumenge, en una tertúlia a TVE, que era trist que el partit d'Abascal hagués obtingut representació parlamentària. I té raó, però és trist d'una tristesa que no és altra que la que ell no tingué quan la CUP o Podem s'instal·laren en la nostra vida pública, amb el drama de molt superior magnitud que fora que les seves idees es dugueren a terme. Bé, en certa manera ja s'estan duent a terme, i és per això que la misèria és la nostra característica, la misèria i la tristesa, sempre a canvi de cap esperança.

Som el país dels cops de roc contra la policia, contra la discrepància. Som el país que Pablo Hasél o Valtònyc ens semblen herois i aquesta és, doncs, la mena de gesta que tenim. Som el país del nivell intel·lectual de Dolors Sabater, Ignacio Garriga i Jéssica Albiach, i som el país, per descomptat, de la talla política de Pere Aragonès i de Laura Borràs. Ho estem fent molt bé, de veritat. Som el país de Meritxell Budó. I de Meritxell Budó dient que Pablo Hasél és a la presó per les lletres de les seves cançons. Potser han de passar alguns anys encara, però també aquesta acabarà al carrer. No sé si llançant pedres com els palestins i dormint-hi, que és el que sense dubte escau a qui és capaç de justificar un condemnat a presó per més de seixanta missatges entre 2014 i 2016 en què celebrava, entre d'altres criminals, l'excap militar d'ETA, Joseba Arregi. En un d'ells hi deia: «Les manifestacions són necessàries, però no suficients. Ajudem els qui han anat més enllà». Tu ets el resum dels carrers més foscos, Txell.

Albano Dante Fachin, un altre indigent, una altre carreró humit i fosc de Catalunya, un altre oportunista a la recerca de la pagueta, va dir dimarts, a propòsit de la detenció del raper, que «tot està ple de col·laboracionistes». No crec que la llibertat tingui avui un pitjor enemic que el que aquest pobre home diu i pensa. La principal missió del món lliure és aliar-se contra la gentola de la seva estofa. Cada era té el seu totalitarisme alfa. Si durant el segle XX fou el socialisme en les seves diverses formes (el feixisme, el nacionalsocialisme i l'estalinisme), avui tenim els populismes: també són majoritàriament d'esquerra, però no tenen ni el coratge ni la cultura per ser comunistes com Déu mana i són una costellada barata d'una esquerra inframental, indocumentada, més drogada que llegida, que crema més del que estima, i que no se la coneix per cap aportació de cap classe.

Aquest és el final de trajecte dels carrers que havien de ser sempre nostres. Aquesta és l'amargor que queda a les societats quan al centre no hi posen la llibertat. Aquesta és la desfeta de quan les suposades causes no són cap idea favorable als interessos de la Humanitat sinó la justificació de vides enclotades, els amors que no saben concretar-se i tantes passions insatisfetes. Catalunya per fi ha aconseguit tenir tants problemes com els que volien salvar-la. Si fa uns anys, arreplegats com l'Albano Dante o aquell Gerardo Pisarello eren retòrica tercermundista, propina de govern pujolista perquè al capdavall tothom ha de viure d'alguna cosa, ara són més o menys el que hi ha i fan una deplorable mitjana amb el país.

Un peronisme, un populisme de tot s'ha instal·lat a la política catalana, una brutor moral, intel·lectual, ortogràfica, una pedra llançada contra el vidre, una deixadesa, un abandó de qualsevol cura. Els sentiments són els més baixos. Si ja són tristes les coses que passen a les universitats, imagina't si al damunt la universitat no és ni de Barcelona. Entre el concert de Raimon al Campus de l'Autonòma, el 1974, i l'amagar-se de rata del tal Hasél a la Universitat de Lleida, hi ha la degradació que ha patit Catalunya. La política. La literatura. La música. Raimon va ser més elegant contra una dictadura del que aquest raper és contra una democràcia. Hasél té més problemes personals dels que diu que mira de resoldre. Cap de les seves preteses solucions ha servit mai per a res més que per fer el ridícul i encara més mal a les persones afectades. Hi ha una inadaptació, una tristesa de ser qui és, una incomoditat al món, i una incapacitat per saber-ne fer res de profit, de la seva vida, el que du a aquesta insatisfacció inculta, grollera, exagerada. Mercadejar amb el dolor aliè per ser algú és la forma d'abús més mesquina. A mi els insults no m'importen, però m'escandalitza la manca d'intel·ligència. Els delictes contra l'honor de les persones o les institucions limiten d'una manera que no m'agrada amb la llibertat d'expressió. I en canvi penso que ser un idiota hauria de d'estar durament castigat al Codi Penal. Hi ha una manca d'intel·ligència, de vigor, de profit, de valentia, de vida resolta que explica el fangar català molt més que qualsevol repressió d'Espanya. De fet, parlar de «repressió d'Espanya» és d'afectada senyoreta de províncies que porta dos nits a ciutat i encara no entén el que li ha passat.

Vox existeix perquè existeix Pablo Hasél i no a l'inrevés. El compadreig amb la CUP dels que creuen que quan és nostre, el totalitarisme, la violència i els atacs a la propietat privada són justificables, i fins i tot una brometa per riure fent una copa, es converteix en tristesa quan Vox entra al Parlament. Però jo crec que és una tristesa molt sectària, i molt poc sincera.

Jo no estic trist. Jo estic fent la feina, com sempre. I també com sempre, ha passat exactament el que us vaig escriure que passaria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook