D'aquí a quinze dies farà un any que el 4 de març de 2020 es va inaugurar a l'Espai que els Amics del Museu d'Art tenien als baixos de la Casa Solterra l'exposició «Flâneur» amb un repàs de l'obra recent de Joan Casanovas Romaguera. L'exposició havia de durar del 4 al 27 de març. De fet va romandre instal·lada unes setmanes més en un diàleg absurd i silen?ciós, confinat, amb un públic inexistent. La pandèmia va escapçar les expectatives exultants d'en Joan el dia de la inauguració. L'eufòria inicial va esdevenir frustració. Un virus maleït va capgirar totes les rutines i totes les certeses i totes les normalitats acumulades. Vam haver de viure tancats en nosaltres mateixos, explorant els nostres universos més íntims, encarant-nos cada dia amb la distància abismal entre el voler i el poder. En Joan havia preparat l'exposició amb molta cura, amorosament, buscant un fil imperceptible entre els records familiars en obres dels anys noranta i els escenaris estimats i els paisatges somiats i desitjats, de producció més recent amb tècniques diverses. Un Indiketa tel·lúric de 2001 en gres refractari i un «flâneur» de 2019 amb el mateix material emmarquen amb material ceràmic una obra plena de colors, evocadora d'emocions.

L'exposició era com una invitació a una passejada tranquil·la, a un deixar-se anar de la mà d'en Joan en els itineraris dibuixats per una obra madura i alhora plena de tendresa. El títol mateix convidava a la passejada i la Maria Crehuet en el text d'obertura del catàleg atorgava les connotacions exactes a la paraula «flâneur»: un passejant atent, tranquil i alhora àvid, no pas displicent, disposat a absorbir i assimilar tot el que se li ofereix. En un cert sentit un passejant-esponja que s'impregna dels colors, de les olors, dels sabors de la terra i de la gent. Cada cop més de la terra i cada cop menys de la gent o d'una certa gent.

L'antic militant compromès i combatiu de l'època de l'Assemblea Democràtica d'Artistes, de la reivindicació dels drets humans, de la celebració de l'11 de Setembre, de l'activisme compartit amb l'Enric Marquès, l'Enric Ansesa, en Damià Escuder, del perfil del cartell de l'homenatge a Carles Rahola de les tres exposicions de 1976, havia servit en primera línia del combat per a la recuperació de les llibertats i havia marcat amb empremta profunda, amb molts companys, els anys de la transició entre la dictadura i la democràcia.

Immediatament després va esdevenir un col·laborador directe, un intèrpret eficaç, dels designis de la «Girona nova». Durant més de tres dècades, des de 1983 fins a la seva jubilació, en Joan Casanovas va ser un servidor públic. Durant tots aquests anys va subordinar la seva condició d'artista a la seva tasca de dissenyador; la gràcia, però, era que per actitud personal, per rebel·lia implícita, per inconformisme actiu, va ser una ànima lliure inserit en els intersticis de l'administració; i això va voler dir que el dissenyador no va eclipsar mai l'artista i que la creativitat posada al servei de la imatge de la ciutat va atorgar un valor afegit als centenars de productes elaborats i pensats per a difondre la imatge de la ciutat i de l'Ajuntament. Amb en Pere Freixas, amb la Carme Sais, amb l'Anna Capella, amb la Sílvia Planas, amb en Ramon Alberch durant un temps, amb en Joan Boadas en un altre temps, en Joan va impregnar de color la ciutat. En les exposicions; només cal recordar la dels 1.200 anys de vocació europea en el que es va anomenar l'any Carlemany (1985) i les exposicions d'obra del MNAC mostrada excepcionalment a les sales de l'Institut Vell en un conveni de l'Ajuntament de Barcelona amb el de Girona per aprofitar el tancament del Palau Nacional amb motiu de les obres del projecte de la Gae Aulenti o també la sèrie d'exposicions de la Sala Fidel Aguilar en un repàs de l'art contemporani i per Fires del Noucentisme. En les museografies del Museu d'Història de la Ciutat i del Museu d'Història dels Jueus. En les publicacions: llibres, díptics, fulletons, col·leccions, programes de Fires, de la ciutat oculta a la ciutat nova. En la senyalització urbana per a vianants del Barri Vell. En els vehicles de les brigades municipals i en els autobusos de l'empresa municipal de transports. En els logotips i en els eslògans en una interacció constant entre els objectius programàtics de l'Ajuntament i la creativitat de l'artista. La GI, esbiaixada, verda i groga amb el punt vermell de la i va esdevenir un segell d'identitat, una marca, una peça de disseny copiada i reproduïda infinitat de vegades. Marca i identitat, orgull gironí anticipat, en una reivindicació acolorida a les matrícules dels cotxes. La petjada d'en Joan ha deixat empremta i caldrà fer-ne un inventari i un repertori que ens donarà la dimensió justa de l'obra de tota una vida.

En Joan Casanovas Romaguera (Arenys de Mar, 19/10/1947- Girona/Ordis, 14/2/2021) ha sortit d'aquest món per una porta discreta. Ha deixat aquí la seva «mirada sorneguera, divertida i enginyosa, de certeses tossudes i persistents» per dir-ho manllevant les paraules exactes de l'Anna Capella en el seu text del catàleg de l'exposició confinada. Ho ha fet sorrut i emmurriat, dolgut per no haver pogut repetir les visites a la seva Arenys natal per enlluernar-se de mar, per no haver pogut evocar les escalades a Montserrat, per haver-se perdut el Pirineu nevat a l'hivern i els prats verdejant i florits a la primavera, per no haver pogut continuar mostrant a les filles i els nets els secrets de la muntanya que coneixia i estimava. De forma reiterada i insistent ha anat donant forma i color a aquests somnis, a aquests paisatges, hi ha posat nom des del Pirineu que sotjava cada dia des de la casa d'Ordis per veure el Canigó retallat a l'horitzó fins a la plana empordanesa i la costa abrupta del cap de Creus. Una vegada més, gairebé com a síntesi d'un enamorament reiterat, ha dibuixat els revoltons de les galeries de l'Onyar, amb les baranes insinuades i hi ha posat els colors vius i plans de la carta de colors del senyor Pantone (company inseparable).

Amb la mirada tranquil·la, passejant, il·luminador de paisatges i de ciutats, en un gest imperceptible per encendre una cigarreta, absort, els ulls fits en un món insondable, en Joan se n'ha anat; queda la lluminositat de la seva obra implícita i explícita; viurà en el record i la memòria de tots els amics que deixa adolorits sobtats. L'acompanyen en la seva darrera passejada els colors profunds del seu «Pou d'Ordis» (2012). La pèrgola del jardí d'Ordis vetlla la solitud de la Maria i espera l'esclat primaveral de la glicina, mentre a la cuina la Maria prepara pas a pas la seva confitura de taronja amarga del llimoner. La solitud de la pèrgola, tots els colors del verd, la calma del mar, la caiguda de la tarda, ens tornen a Arenys de Mar en paraules d'Espriu, metàfora de la vida.