Les relacions interpersonals són la semblança comuna que es lliura amb els afectes i fins i tot amb les rareses. Crec que al costat de les profunditats de la nostra interioritat també hi ha la necessitat de prendre control de tot allò que ens apassiona i ens diverteix. Al costat de molts sentiments es veu el reduït món de la manipulació. Sí, el mateix que no sap veure les conveniències ocultes de les relacions tòxiques. La dependència emocional ho trasbalsa tot i a la fi no conclou en res; bé, sí: en egoisme. És difícil restar-li valor a tot allò que en aparença ens condueix a experiències noves i ens canvia els nostres estats d'ànim ... Que li diguin (somric) a tots els que tendeixen a tancar-se en relacions que exclouen el món i viuen «segrestats» per un amic, familiar, parella i fins i tot per un gat. Vegem la figura d'un cercle i fiquem dins la meva reflexió! Sempre he pensat (opinió subjectiva) que l'afecte que s'exalta amb l'excés està impulsat per la inseguretat. En aparença resulta més convincent el gran que el petit. Una relació (sigui de l'índole que sigui) no hauria de ser l'ombra de la pesadesa; crec que al costat del gest d'estar sempre a sobre, es busca la seguretat dels afectes marcats per conductes infantils. Les exigències que van disfressades de confidència verifiquen com de llunyans podem estar de nosaltres mateixos. Sí, ni tota al·lusió tendra és afecte ni tot riure és alegria.
Hi ha moltes persones que són el traç dòcil de la bondat i ho aguanten tot. La nostra societat és l'exigència d'uns i altres; resulta paradoxal veure el que podem arribar a suportar, i el més significatiu és veure que ho fem amb gust. Com és possible no veure-ho? Diàriament veiem i vivim gestos explosius derivats de l'egoisme. Virant de ruta em ve de gust acabar la meva columna d'avui asseguda al costat de la contradicció més brillant, sí, la que afirma que la vida és un instant i qualsevol desordre és temps perdut. No cal dir que el punt i final està al costat de la parca.
