24 de febrer de 2021
24.02.2021
Diari de Girona

Una reflexió consirosa del filòsof Kant

23.02.2021 | 23:52
Una reflexió consirosa del filòsof Kant

Emmanuel Kant (1724-1804) és el màxim exponent de la Il·lustració, filòsof prussià nascut a Königsberg, ciutat de la qual mai sortiria per no distreure's amb temes banals i perdre miserablement el temps. La seva biografia és el paradigma de l'existència metòdica i rutinària, inclús era tan rigorós amb els horaris que la gent de la ciutat afinava l'hora dels rellotges quan el veien passar.

Són moltes les anècdotes atribuïdes al filòsof que destaquen els seus escrúpols domèstics sistemàtics, l'ordre estricte de la seva vida. N'hi ha una que feia somriure als meus alumnes: Kant mai va voler saber res de les dones, però una dama de l'alta societat s'enamoriscà del pensador i l'assetjava fins a l'extrem que en Kant acceptà una invitació de fer una berenada al camp amb la condició severa que a quarts de set de la tarda volia tornar. La senyora havia acordat amb el cotxer del carruatge que no els passés a recollir fins tocades les set. Per culpa de la donota perdré una hora irrecuperable de la seva vida, mai més va voler tractes amb ella.

Quan envellí s'adonà que perdia la memòria i es va sotmetre a una gimnàstica mental que exigia una voluntat fèrria; va inventar una mnemotècnia casolana per recuperar-la o per evitar que se li esborressin els records que consistia a endevinar el número de les coses de casa seva, a cada objecte, quadre, llibre, copa, li havia posat una xifra i ell havia d'encertar-la.

No vaig entendre a Kant fins que me'l va explicar el catedràtic Emilio Lledó, que malgrat haver complert noranta-quatre anys conserva en molt bon estat el seu cap que parla en grec, alemany i castellà. Conservo amb afecte els seus llibres dedicats que m'ha enviat des de la Real Academia de la Lengua Española. Són del seu mestratge la idea d'entendre l'ésser humà com un déu bíblic que es trobà amb una realitat embolicada, molt caòtic i l'ordenà curosament o que quan volem entendre les coses (l'objecte o el noümen), les coses se'ns donen i nosaltres les embolcallem subjectivament. Els dos professors que van presentar a Kant a classe abans d'en Lledó, el del Collell, i el que vaig patir a l'institut Jaume Balmes, no l'entenien i explicar el que no entens és confús i inintel·ligible.

Kant era la bèstia negra dels catòlics, era el filòsof maligne més menystingut perquè negà la metafísica com un saber científic i desmuntà racionalment totes les proves sobre l'existència de Déu: les cinc vies a posteriori de Sant Tomàs, com l'argument a priori ontològic de Sant Anselm de Canterbury. Cap filòsof ha plantejat una demostració de la qual es desprengui de forma inequívoca i incontrovertible, del tot convincent, l'existència de Déu, i creure-hi és una qüestió de fe, no de raonament.

L'èxit de la filosofia innovadora i revolucionària de Kant i la forma com el seu pensament s'instal·là en les grans universitats europees, excepte les espanyoles, va provocar un corrent de descrèdit i d'animadversió. Aquí va arribar abans la crítica a Kant que la filosofia de Kant. Corria en el món acadèmic aquest acudit. Un examinador li preguntà a un alumne: què em pot dir de Kant?, i l'estudiant li respon: «No en sé res», el professor insisteix: Però sabrà criticar-lo?, i l'examinat contesta: «Home, això sí, era un ateu, no creia en la veritat i es dedicà a difamar la filosofia Escolàstica». El va aprovar amb nota.

A la mateixa universitat un catedràtic d'ontologia, de cognom Bassols, no podia veure ni en pintura Kant i assegurava que no havia aportat res interessant a la Filosofia, que l'havia prostituït. Aquest senyor el primer dia de classe ens va anunciar: «A Europa hi ha dos grans filòsofs, en Heidegger i jo; però ell, com que és molt vanitós, a diferència meva que soc modest, és més famós» Això passava a l'any 1969.

A Kant tampoc li perdonaven que els agnòstics (terme que encunyà el 1871 Henry Huxley) fossin bones persones, ni la desconstrucció de qualsevol saber metafísic, tampoc agradà la seva reducció radical de la ciència, només són verdaderes les que poden demostrar els seus principis empíricament i convertint-se en veritats racionals; ha de ser rebutjat el que no es pot verificar. Per molts pensadors la paraula «agnòstic» és un ateu críptic, un eufemisme poruc per disfressar un mot lleig.

La figura de Kant, per molts estudiosos, forma part del guió de la història del pensament, una exigència obligada, perquè era una temptació per a qualsevol filòsof cercar els elements reconciliadors del racionalisme continental amb l'empirisme desplegat en les illes britàniques. El mèrit de Kant va ser avançar-se amb èxit a qualsevol altre i marcà el desenvolupament posterior del pensament: l'idealisme alemany de Fichte, Schelling i Hegel i totes les reaccions adverses.

Un dia vaig acabar la classe afirmant que segons Kant la ciència és impossible. No obstant això, l'endemà comprovaríem com determinada ciència és factible. L'endemà vaig continuar amb La Crítica de la Raó Pura i vaig dir que quedava demostrat que la ciència és possible. Una alumna es posa dempeus (ho portaven preparat) i mostrà una samarreta en la qual es llegia: «La ciència m'empaita, però jo soc més ràpida». Tots aplaudirem i ja no vaig poder continuar la classe.

Hi ha una reflexió de Kant que m'inquieta. El món és injust perquè hi ha individus dolents que gaudeixen de tots els privilegis, diners, fama, bon nom, per contrast uns altres, bona gent, no tenen res. D'aquí deriva que potser, després de la mort, un déu justicier repari la injustícia i que el dolent sigui castigat i el bo, premiat.

Ànims i que tinguem sort!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook