Amb l'arribada de l'antropocè i la crisi global del medi ambient, l'accés a les tecnologies verdes ha passat a ser un factor clau en la pugna geopolítica. Així ho ha entès per descomptat la Unió Europea que, després de quedar endarrerida en àmbits com la intel·ligència artificial i el Big Data, aspira ara a ser l'avançada en l'ús de tecnologies útils per a la transició d'una economia basada en els hidrocarburs a una altra de neta i sostenible. No es troba sola en aquesta cursa, ni és l'únic contendent, tot i que la Comissió percep que en aquesta aposta resideixi probablement l'última oportunitat europea per no perdre rellevància científica. I, de fet, el jove filòsof francès Pierre Charbonnier, una de les principals autoritats acadèmiques en l'anàlisi política del canvi climàtic, ha arribat a suggerir la necessitat de dissenyar «un programa de desarmament fòssil», evocant el llenguatge utilitzat durant la Guerra Freda i la desescalada nuclear.
Altres teòrics han posat sobre la taula una curiosa paradoxa: si la primera volta de la globalització iniciada el 1989 va suposar una notable caiguda dels estàndards de vida per als treballadors d'Occident ?mentre es desenvolupaven amb força els anomenats «països emergents»?, la segona podria produir un efecte rebot en la mesura que els costos d'adaptació a una economia avançada i neta seran molt més elevats per a aquestes nacions encara en desenvolupament. Qui ho sap?, tot i que és indubtable que la Xina ha pres nota i porta anys invertint en ciència mediambiental. Alhora té lloc una cursa embogida pel control de determinades reserves minerals i agràries, decisives en el que afecta tant la vella com a la nova economia. Aquest mes llegíem que Bill Gates s'ha convertit en el principal terratinent dels Estats Units. La Xina s'introdueix a l'Amèrica Llatina i, de forma encara més agressiva, a l'Àfrica, buscant terres fèrtils i reserves mineres i hidrològiques. A Europa s'estan construint fàbriques de bateries elèctriques per reduir la dependència asiàtica. Altres països, com seria el cas de Nova Zelanda, han iniciat importants programes de reforestació amb l'objectiu de reduir l'impacte del CO2, a més de reforçar la biodiversitat. Una política -la reforestació- que es troba molt a faltar entre nosaltres, ja que seria una alternativa econòmica magnífica per ajudar a frenar el despoblament de l'Espanya rural.
La recuperació no pot donar l'esquena a l'antropocè, sinó que ha d'assumir que, a tots els nivells -estatal, autonòmic i local-, la defensa del medi ambient va de la mà de l'R + D i d'un nou model econòmic més sostenible i equilibrat. Cal aplaudir, per exemple, les iniciatives municipals d'impuls del reciclatge, la protecció integral del paisatge i la biodiversitat, i la substitució de l'economia fòssil per una altra més neta. Cal esperar que, en les pròximes dècades, es produeixin grans avenços en aquests camps, des de l'ús de bacteris per a la fabricació de ciment a la utilització d'aigües residuals com a font d'energia, de l'extensió del motor elèctric en el transport a l'ús de bateries a les llars. En tot això ja es treballa. Malgrat a qui pesi, el camí iniciat no té marxa enrere.
